martes, 12 de diciembre de 2017

El Senyoriu de Benimaclet

EL SENYORIU DE BENIMACLET

Entrada de Jaume I a la Ciutat de Valéncia en 1238
La conquista de Valéncia per part del Rei Jaume I en l'any 1238 va convertir l'antiga alqueria musulmana de Benimaclet en el Senyoriu de Benimaclet com va ocorrer en atres alqueries com Albal, Alboraya o Carpesa.

Dins d'estos dominis senyorials el Senyor eixercia la jurisdicció civil, quedant la criminal en mans de la Corona. El Senyor recaudava les multes i les rendes per la possessió de les cases i les terres treballades.

Jaume I no esperà a conquistar Valéncia i comença a repartir el botí abans de tindre'l. Aixina la donació als primers Senyors de Benimaclet, els germans aragonesos Garcia i Ximeno Pérez de Pina va tindre lloc l'1 de Juliol de 1238. La donació era a perpetuitat.

Els Perez de Pina eren originaris d'Osca en el Regne d'Aragó i diversos cavallers en este llinage acompanyaren al rei Jaume I en la Conquista de Valéncia. La majoria de la població musulmana i mossàraps (cristians que vivien baix l'Islam) és va quedar per a treballar en les terres dels nous senyors (hem de tindre en conte que en 1609 quan s'expulsen els moriscs un terç de la població valenciana és musulmana).

No se sap en certea en durant quants anys estigueren els germans Pérez de Pina en Benimaclet. En 1280 Artal d'Alagon venia el Senyoriu de Benimaclet a Josep Ravaya. Artal d'Alagón era net de Blasco de Alagón, noble aragonés que acompanyà a Jaume I en la Conquista de Valéncia. Artal a banda va ser Senyor d'Alagon i de Sàstago.

Josep de Ravaya venia d'una família jueva de Girona. En el moment de comprar el senyoriu de Benimaclet era baile general de l'Infant Pere i alcançà a ser Tesorer del Rei. A la seua mort en 1282 la seua viuda Astruga va haver de desfer-se del Senyoriu.

El nou senyor era el ciutadà valencià Bernat Planell que comprava en 1287 Benimaclet per 27000 sous i en 1288 el rei Alfons III confirmava a Bernat Planell com nou Senyor de Benimaclet. Bernat va ser jurat de la ciutat de Valéncia. Durant el seu mandat es va construir un molí i un forn.

Francesc de Vinatea, Senyor de Benimaclet
El successor de Bernat Planell va ser l'insigne Francesc de Vinatea, havia naixcut en 1273 en Morella i havia estudiat dret en Valéncia. Defensor dels Furs del Regne de Valéncia davant del rei Alfons el Magnànim és va convertir en un verdader héroe valencià. La compra del Senyoriu es va fer en 1324 per més de 75000 sous. Pareix ser que una volta mort Francesc de Vinatea hi hagué una disputa hereditària entre la viuda i el germà. Quedant com hereter el germà Nicolau de Vinatea. Pero hagué de pagar a la viuda, Na Jauma Castellana 77000 sous, que ho va ser en el Senyoriu de Benimaclet, convertint-se esta en Senyora de Benimaclet en 1350.

Durant l'any 1367 el Senyoriu passà per les mans de la familiar Boïl, família de militars originaria del Sobrarbe aragonés. Pere Boïl i Castellar, gràcies a les seues gestes militars en la campanya de Cerdenya i la participació en la Guerra de Castella va obtindre els senyorius de Bétera, Chirivella, Massanassa, Massamagrell, Borriol i Benimaclet. La compra de Benimaclet va ascendir a 55.000 sous i es va fer en un moment en el que Pere Boïl estava presoner. En aquell moment Benimaclet contava en 48 cases i 77 treballadors de la terra. El Senyoriu a banda contava en 2 molins i un forn.

Dos dies més tart de la compra pels Boïl, i encara estant presoner Pere Boïl, torna a vendre's, en este moment a un veï d'Alzira, Pere Serra, per 46000 sous en efectiu, La pèrdua de 9000 sous en dos dies s'entén que es de a la necessitat d'efectiu per part dels Boïl per a pagar el rescat de Pere Boïl. A Pere Serra el va seguir Jaume Serra, que va ser l'ultim Senyor de Benimaclet abans de la compra per part del Capítul de la Catedral de Valéncia en 1409.

Llista del Senyors de Benimaclet:
- Garcia i Ximeno Pérez de Pina (1238-ca1270)
- Artal de Alagón (ca1270-1280)
-Josep Ravaya i succesors (1280-1287)
- Bernat Pranell (1287-1324)
- Francesc de Vinatea i successors (1324-1350)
- Jauma Castellana i successors (1350-1367)
- Pere de Boïl (1367-1367)
- Pere Serra i successors (1367-1409)
- Capítul de la Catedral de Valéncia (1409-1837)


viernes, 1 de diciembre de 2017

Jaume Serra, l'últim Senyor de Benimaclet

JAUME SERRA, ÚLTIM SENYOR DE BENIMACLET

En Pere Serra, Senyor de Benimaclet, va morir el día 12 de giner de 1392. En el seu testament, dictat anys abans en la vila d'Alzira, nomenava al seu fill Jaume successor del Senyoriu de Benimaclet.

El Senyoriu de Benimaclet era, per donació real de Jaume I, un Senyoriu hereditari a perpetuïtat, per lo que el Senyors podien vendre'l o deixar-lo com una herència a qui desijaren. El Senyor cobrava les rendes dels moradors de les cases i dels llauradors dels camps, pero no solia residir en Benimaclet. Només acodia en moments especials, con la presa de posessió.


El dia 24 de giner de 1393, reunit el poble de Benimaclet en la plaça del lloc de Benimaclet, se donava llectura a la clàusula del testament de Pere Serra en la que llegava el Senyoriu de Benimaclet a son fill Jaume. La representació de la comunitat local estava formada per:

Joan Ferrer; justícia,
Joan Garcia i Pere Llorenç, jurats,
Joan Rovira, mustassaf,
i els segünts veïns i habitants de Benimaclet:
Maimó Gil,
Miquel Garcia Calandri,
Bernat Espigol,
Guillem Rovira,
Ferrer Rovira,
Miquel Llorenç,
Berenguer Jacob,
Doménech Garcia,
Berenguer Cigar,
Doménech Ferrer,
Guillem Sancho,
Joan Gil junior,
Guillem Vidal,
Berenguer Alcomi,
Dídac Pérez,
Nadal Gil,
Ramon Soler,
Garcia Péreç,
Ramon Sancho,
Joan Pérez,
Nadal Vicent,
Jaume Adzarra,
Doménech Garcia,
Berenguer Garcia,
Bertomeu Garcia,
Miquel Piquer,
Jaume Garcia,
Pere Martí,
Jaume Llorenc,
Guillem Llorenç,
Garcia Pérez Calandri,
Berenguer Pérez i
Ferran Gil.

Una volta llegida i acceptada l'última voluntat de Pere Serra, tots els presents varen prestar jurament de fidelitat al seu nou Senyor sobre els Evangelis segons disponien els Furs del Regne de Valéncia, acte que, per a major cautela, va ser repetit per Maimó Gil, triat especialment en eixe moment síndic representant del poble. 

A continuació i per a finalisar l'acte, Jaume Serra jurava d'igual modo complir les obligacions que segons dits Furs li corresponien com a nou Senyor, comprometent-se expressament a respectar els usos, privilegis, llibertats i costums de dit poble, tal com ho varen fer el seu pare i predecessors.





En 1409 el Capítul de la Catedral de Valéncia va comprar el Senyoriu de Benimaclet, que va estar en la seua possessió fins a la Desamortisació en 1837.

Fonts:
El Señorio de Benimaclet, Parroquia Assunció de Nostra Senyora (1997)

miércoles, 29 de noviembre de 2017

El Campanar de Benimaclet

CONSTRUCCIÓ DEL CAMPANAR DE BENIMACLET, ANY 1730

Quan viagem per carretera, lo primer que veem quan nos acostem a un poble és el seu campanar. El campanar és un signe d'identitat dels pobles. Les seues funcions sobrepassaven les merament religioses i com vorem podien ser de lo més curioses.

La Parroquia de Benimaclet havia segut fundada en 1595 pel Patriarca Joan de Ribera, pero a començaments del segle XVIII encara no tenia campanar. Una volta el poble s'havia recuperat dels efectes de la Guerra de Successió els veïns se reuniren en la finalitat de construir un campanar per al poble de Benimaclet. Com podem vore colaborà gent del poble i de l'Horta (“les Alqueries”), tots se vorien beneficiats de la nova construcció.

Reproduïm l'acta a on consta este proyecte que se custodia en l'Archiu Parroquial de Benimaclet

“En lo primer de Janer, 1730.

Los ya de la plana mencionats -Batiste Almenar, Miguel Belenguer, Pere Rosell, Dionis Senent, Antoni Bartual, Favio Mencheta, Luys Almenar, Francisco Suay, Vicent Suay, Vicent Ciurana, Joseph Carbonell, Gaspar Monros, Batiste Galan, Pere Real, Miquel Serra, Vicent Ribarroja, Joseph Peleguer, Joseph Belenguer, Bartomeu Moreno, menor, Salvador Peleguer, Manuel Martorell, Nadal Galan, Macia Roca, Joseph Beltran, Joan Buch, Batiste Benites-, en presencia mia lo infraescrit, determinaren, decretaren y convingueren que es pase a posar en execusio lo campanar.

Y nomenaren pera Elets del Poble Pere Real y Favio Mencheta. y de les Alqueries a Joan Marques y Luys Almenar. y pera Depositari de les limosnes y lo que entrara en la Fabrica a Macia Roca.

Aixi mateix convingueren que en tot cas y lloch que atja lo pertret bastant y aixi mateix alguna porcio de diners pera comensar la obra del campanar, que els quatre Elets juntament en los Officials del Poble, obrers, puguen pasar a la part de començar la obra y elegir Obrer de Vila pera dita Obra.

Y para que conste fas la present en lo susdit dia, mes y any.

Lo Dr. Ramon Gerez, Retor de Benimaclet”

Com hem dit abans les funcions del campanar eren en primer lloc religioses, pero també civils. El tindre un campanar facilitava la vida dels habitants al tindre unes senyals de les que guiar-se per a controlar el temps. En aquells anys els rellonges no eren objectes comuns. A banda tenien una important llabor social.

Les principals senyals o tocs religiosos eren:
Anunci de la Santa Missa: Primer toc 30 minutos abans, Segon toc 15 minuts abans i tercer toc a l'hora dels començament.
Angelus: A les 12 del migdia
Toc de difunt: quan mor algun veí del poble.
Toc de glòria en els batejos.
Matrimonis, sacraments, funerals, festes patronals, processons, solemnitat, triduos, novenes, rogatives, quarantenes.
Mort i l'elecció del Pontífex Romà

Ús civic de les campanes de l'església:
Repics a les hores, miges i quarts: Era molt útil ya que els veïns no tenien rellonge i d'esta manera podien orientar-se en el temps.
Convocatòria del consell municipals.
Dols especials i avís de decesos en la població.
Perills per a la població: Incursions dels pirates, incendis, el toc de queda, la pesta

viernes, 24 de noviembre de 2017

Don Sebastià Zaragozà arriba a Benimaclet

DON SEBASTIAN ZARAGOZÀ ARRIBA A BENIMACLET





Don Sebastian Zaragozà i Zaragozà va naixer en la Vila (La Marina) en l'any 1907, era nebot del rector de Benimaclet, el Rector Miguel Zaragozà i Barber. Don Miguel havia arribat a Benimaclet en 1909.
Sebastian va passar en la casa Abadia de Benimaclet part de la seua joventut, mentres estudiava en la Ciutat de Valéncia. Una volta ordenat sacerdot va servir en les parròquies d'Orcheta, Jarafuel, Dénia i Borbotó.

En 1954 mor son tio, el rector de Benimaclet i es nomenat per a substituir-lo, lloc que ocupà fins a 1972 de forma titular i quedà com jubilat fins a 2002, quan va morir a l'edat de norantaquatre anys.

Durant la seua estància a Benimaclet hagué d'enfrontar-se a l'ampliació de l'Iglésia, la disgregació en noves parròquies, els moviments reformistes del Vaticà II,... El haver estat durant 48 anys en Benimaclet fa que moltes generacions de benimacleters el mantinguen en la memòria.

En motiu de la seua benvinguda el mestre Carles Salvador li dedicà unes poesies que reproduïm a continuació:

QUINTETA
Vibren els cors d'alegria
i dins del pit salten ja;
i l'entusiasme fa sa via
perque ve a la rectoria
el rector don Sebastià


DIA FELIÇ
Dia onze de juliol,
dumenge i pel dematí.
Dia de sol i de llum,
dia de tot blao de l'estiu.
Dia de vol de campanes
i de música i de crits;
de carcasses i de vitols
i de balcons ben guarnits.
L'Església, plena de gent
i plens d'alegria els pits....
...............
És que ja Don Sebastià,
el nou rector, està ací.


QUINTETA
Salutació calorosa
vos dóna la joventut
en paraula fervorosa...
Don SEBASTIÀ ZARAGOZA
¡¡que Déu vos done salut!!!


QUINTETA
Bé tindrà la bendició
el vell, el jove, el xiquet
aprofitant l'ocasió
que el rector pren possessió
el nostre Benimaclet.

domingo, 19 de noviembre de 2017

L'Alqueria del Patach, un eixemple de desídia

L'ALQUERIA DEL PATACH UN EIXEMPLE DE DESÍDIA


Frontera de llevant de 'Alqueria de Patach
L'Alqueria del Patach era una alqueria de l'Horta de Benimaclet situada en el camí Farinós i que se va vore afectada, a l'igual que moltes atres pel PAI Benimaclet-Est.

El PAI de Benimaclet Est va ser aprovat en l'any 1994 per tots els grups municipals de l'Ajuntament de Valéncia d'aquell moment (PSPV-PSOE, PP, UV i EU) per unanimitat. També va ser recolzat per les associacions de veïns i part del veïnat de Benimaclet. Els llauradors i habitants d'esta zona de l'Horta de Benimaclet quedaren totalment indefensos davant de l'Agent Urbanisador del PAI i dels especuladors que anaren a fer-se, al millor preu, en les seues cases i terres.

Frontera de ponent de l'Alqueria de Patach
L'Alqueria Patach estava habitada en aquell moments per dos dònes majors: la tia Pepeta del Patach (Josefa Miro) i la tia Inés (cosina de Pepeta). Els especuladors saberen fer-se pronte en la casa i les terres que la rodejaven.

La casa havia segut construïda en el segle XVIII i a principis del sigle XX estava habitada per Miguel Miró i Peris i la seua esposa Josefa Carsi Dolz. A la mort de sos pares quedaren vivint en ella els seus fills Pepet i Pepeta junt en la cosina Ines.

L'orige del nom “Patach” ve del llinage occità Patach, durant els segles XVII i XVIII l'inmigració d'Occitània a l'horta de Valéncia va ser molt freqüent, degut a les guerres que assolaven França en aquells anys.

Constava de 3 parts diferenciades:
- L'alqueria: era la vivenda en la planta baixa i l'andana en la planta alta. Estava pintada de color groc característic (la majoria de les alqueries eren blanques en l'Horta de Benimaclet). Dos portes donaven al pati de llevant, una per al carro i atra per a les habitacions. Per la banda de ponent també hi havia una porta. Junt a l'entrada del carro estava la cuina i un quarto de bany. A l'atra banda la part noble de la casa en les habitacions i el menjador. En la part alta l'andana que s'utilisava per a almagasenar productes del camp. En la banda de llevant hi havia un banquet ple de tests en diverses plantes i flors.
- Les quadres: Eixint per llevant hi havia una atra edificació que servia per a guardar animals, sobre tot conills i gallines. Anexe ad elles hi havia un pou en el seu poal.
- Un cebar de fusta: Era una construcció de fusta en la que se secaven les cebes per a poder ser utilisades durant tot l'any.

A la mort de la tia Pepeta, l'ultima dels ocupants, en 1999 la casa caigué en mans de les empreses constructores que volien acaparar el màxim de terra per a poder construir. L'alqueria era un problema per ad ells i varen deixar que fora ocupada. A les poques semanes se cremà el cebar i les quadres. Poc més tart se cremà la casa i ya no hi hagué ningú que s'oponguera al seu derruiment.



No fon l'única Alqueria que desaparegué a partir 1994, any de l'aprovació del PAI de Benimaclet-Este. Corregueren el mateix èxit: Casa Collonis, Casa Tabal, Casa Gimeno i Casa Bonora.


Actualment només queden en peu el grup d'alqueries Bonora-Zarzo-Bayarri i l'Alqueria del Tello (Hort d'Amanda). ¿Farà alguna cosa l'Ajuntament de Valéncia i l'Associació de veïns per a protegir-les o correran la sort de la del Patach?

domingo, 12 de noviembre de 2017

El Carrer de Mijagalta de Benimaclet

EL CARRER DE MIJAGALTA DE BENIMACLET


Treball del Pare Tosca de 1704
L'actual índex dels carrers del Poble de Benimaclet és frut del devindre de la nostra història, marcat per les ideologies imperants i els canvis polítics. En la ciutat de Valéncia la toponímia urbana del centre històric, la més longeva, i per tant, la més afectada per dits canvis, seguix albergant a pesar d'això una part significativa d'aquella toponímia històrica, sobretot aquella relacionada en oficis, gremis i órdens religioses. El pla del pare Tosca de 1704 aixina ho atesta.

No obstant, un conjunt de noms, sense dubte el més singular i original dels nostres carrers, va ser borrat del nomenclàtor en benefici d'una ciutat més culta i alvançada. Els renoms i noms anecdòtics llocs pel poble i que millor definien l'idiosincràsia dels valencians, la seua inventiva i chamarrusqueria, varen ser considerats inapropiats per a una societat moderna pels polítics i ilustrats del sigle XIX. Aixina i tot, la tradició i la costum, que són més fortes que les imposicions, han mantingut viu alguns d'estos noms en l'actualitat, com el cas del carrer de Mijagalta, hui desaparegut en Benimaclet, pero que encara existix en poble veí de Benimàmet, autèntic vestigi d'aquella toponímia popular.

Document de 1859 que fa referència al carrer
de Michagalta (Mijagalta) del Poble de
Benimaclet
El nom Mijagalta (escrit en ocasiones Michagalta per l'apichament propi de l'Horta) va ser un dels topònims més usats i característics de la ciutat de Valéncia i els pobles que la rodegen des del sigle XVIII. De fet, a finals del sigle XIX trobem carrers de Mijagalta en els pobles d'Orriols, Benimàmet, Benimaclet i en la pròpia ciutat de Valéncia, a banda d'atres poblacions con Sagunt, Gandia... Junt als típics noms de Pou, Forn, Església, etc. el de Mijagalta era dels més estesos. La curiositat i el valor topogràfic del topònim radica que feya alusió als carrers que solament tenien cases en un dels seus costats, estant l'atre ocupat pel mur d'un hort sense numeració cap. Un carrer en solament mija cara. En la Ciutat de Valéncia, el nom de Mijagalta va ser substituït pel de Baldoví (supostament el famós escritor del Virgo de Visanteta, en carrer repetit en els chalets dels periodistes), en un menut carreró entre Sant Vicent i Arquebisbe Mayoral. En Benimaclet era el carrer que hui s'ha rotulat com Sant Mateu, entre el carrer de Puçol i el dels Sants. En Benimàmet, on encara es conserva, encara que alguna cosa desvirtuat, ya que el carrer té abdós costats construïts.

Carrer de Mijagalta de Benimaclet
(hui Sant Mateu)
Atre factor que va fer desapareixer el nom de Mijagalta del nostre poble va ser l'anexió a la Ciutat de Valéncia. En l'anexió no era recomanable que una mateixa població, en este cas la gran Valéncia, deixara de tindre noms de carrers duplicats. Això va fer que desaparegueren de Benimaclet carrers com Mijagalta o Valéncia.


En el saber popular a quedat el dit “Pareixer un carrer de mijagalta” que s'aplica quan se vol expressar que alguna cosa o treball estan inacabats.

viernes, 10 de noviembre de 2017

Pel benestar dels veïns de Benimaclet

PEL BENESTAR DELS VEÏNS DE BENIMACLET


Desafiant al fret i la fosca nit, més d'un centenar de benimacleters s'han concentrat hui, com ya feren el passat 17 d'Octubre, en la Plaça de Benimaclet per a demanar el dret al descans i acabar d'una volta per sempre en el problema del Botelló que des de fa anys afecta al nostre poble i les seues rodalies. La concentració s'ha produït de manera espontànea a través de les rets sense que cap associació convocara ni recolzara.

Un jove que s'ha erigit en portaveu ha volgut deixar clar que la concentració no es fa en contra de ningú: ni dels locals, ni de les festes ni de les entitats que los organisen. Ha remarcat que lo que se demana és que se complixca la llei i que la Policia i les autoritats velen pel descans i benestar dels veïns de Benimaclet.

En un moment donat de la concentració s'ha demanat un aplaudiment per als policies que han acodit a vigilar la concentració i per a demanar-los que nos ajuden a tots els veïns per a conseguir erradicar l'incivisme del nostre poble. Des del 17 d'Octubre fins a hui s'ha notat en Benimaclet una major presència policial en la finalitat de conjugar el dret al descans dels veïns en l'oci.

Una pancarta en el cartell "Benimaclet, dret al descans. Botelló fora ya" presidia la concentració a la porta de l'Església de Benimaclet, on durant la majoria de les nits se concentren els incivics que visiten la Plaça en la finalitat de beure alcohol i molestar al veïnat en sorolls insoportables fins a altes hores de la matinada.

Fa un any que se creà Benimaclet Descansa, una plataforma d'internet per a defendre el dret al descans. Des d'aquell moment no ha segut possible acabar en el problema a pesar d'estar denunciant en internet i la prensa de manera insistent.

Els veïns han denunciat l'absència de Associació de Veïns de Benimaclet i han tornat a demanar s'implique més en el problema i permeta acabar d'una volta en el problema.

S'ha llegit un manifest a favor del descans i el benestar dels veïns de Benimaclet i s'ha indicat que pot firmar-se en els següents comerços:
- Calçats Madrid en el carrer Baró de San Petrillo.
- Floristeria Arques en l'avinguda Emili Baró.
- Forn Cuenca en el carrer Puçol.
- Comerç de la Chocolatera en el carrer Utiel.
- Peluqueria del carrer Poetes Anònims.
- Fruts Secs del carrer Germans Villalonga.
- Quiosc Carmen de l'Av. Valladolid.

Uns veïns han confeccionat una pancarta que s'ha deixat penjada en la plaça en la que es pot llegir "Benimaclet, sin respeto no hay convivencia".

Per últim s'ha indicat que el dia 15 de Decembre se farà atra concentració en la Plaça on se duran les firmes i se valorà la possibilitat de realisar atres accions si la recollida de firmes no obté els resultats desijats. Entre les opcions de protesta s'ha parlar de talls de carrers o de la Ronda, per a que s'escolte el nostre poble, encara que s'espera que no siga necessari.




Poble de Benimaclet vol fer constar que no es l'organisadora de les concentracions, pero com qualsevol iniciativa que busque el benestar dels benimacleters serà recolzada per la nostra associació.

martes, 7 de noviembre de 2017

La casa del contrabandiste de Benimaclet

LA CASA DEL CONTRABANDISTE DE BENIMACLET

A principis del segle XX començà la construcció d'un chalet en mig de l'Horta de Benimaclet. Els llauradors de la zona assistien a l'alçament de la casa en sorpresa degut a que l'horta era de la gent de camp i no coneixien a l'amo d'esta nova casa. Les gents comentaven que el lloc triat estava prou amagat dels camins principals, amagada a les vistes dels carreters que passaren pel camí Farinós, oculta darrere de casa Zarzo.

En pocs mesos estava alçada el chalet de dos plantes, en fachada cara a la mar i un magnífic jardí que sorprenia als que el varen vore. Només acabar-se la construcció una família anà a instalar-se en la vivenda. L'amo era un home de complexió forta, en bigot i en uns quilos de més. Sempre vestia elegantment, en trage i barret, a pesar de viure en mig de l'horta. Mai se'l va vore pels casinos del poble ni per les tendes a on se reunien els llauradors i hòmens del poble per les vesprades a fer la partideta de truc i comentar l'actualitat.

El veïnat tenia clar que els nous veïns tenien una bona posició econòmica. No vivien del camp, l'amo no era advocat, mege o polític. Per molt que intentaren averiguar sobre l'ocupació d'aquell personage, res sabien. Passava dies sancers en la casa, com si no treballara i després desapareixia durant algun temps. Els veïns més pròxims comentaven que algunes nits se l'havia vist eixir de casa a hores intempestives, sense fer cap soroll.

Els fills d'aquella familia poc a poc anaren guanyant-se la confiança dels veïnets de la seua edat. Començaren a compartir jocs en ells, pero mai portaven als chiquets a la seua casa. Quan se'ls preguntava per la faena de son pare sempre responien en evasives.

Una nit d'estiu, de matinada, el tio Voro, un veí que havia tingut que matinar més de lo comú per que li tocava l'aigua de regar, se trobà per la senda que conduïa al Ferrocarril de Saragossa, la via churra, a l'amo de la casa carregat en uns fardos.

De vesprada, el tio Voro contà en el Casino de Benimaclet lo que havia vist. En poques hores per tot el poble corregueren tot tipo de comentaris sobre les possibles interpretacions. Uns dien que es tractava d'un assessí i dins d'aquell fardo amagava un cos. Atres comentaven que se'n anava de casa, fart de la seua dòna i els seus fills. No faltà qui comentara que si portava un fardo era perque volia amargar alguna cosa i tal volta fora un lladre...

Quan la gent passava prop de la casa s'aguaitava involuntàriament, volent vore algun indici que aclarira aquell succés que tenia a mig poble cavilant.

Els habitants de la casa varen ser sabedors dels rumors. L'ama anava a comprar al mercat de Benimaclet i una de les tenderes, en la que tenia més confiança, li havia comentat tot lo que se comentava en el poble. L'ama no donà explicació a l'assunt del fardo, només se llimità a dir-li a la tendera lo dotora que era la gent de Benimaclet.

Des d'aquell dia el nou Chalet passà a ser menys misteriós. Els fills permetien als seus amics acostar-se a sa casa, jugar en el jardí i inclús entrar dins de casa. L'ama inclús donà de berenar en alguna ocasió a algun dels amiguets dels seus fills.

Aquells chiquets pogueren vore en els seus ulls el lux que hi havia en aquella casa. Un gran rebedor en espills i tapissos. Una cuina econòmica en un gran rebost replet de pernils, arròs, conserves,... La planta baixa se completava en un parell d'habitacions tancades i un quarto de bany en tocador i banyera de marbre. Des del rebedor eixia una gran escala que pujava a la planta principal, a on estaven les habitacions. Els menuts només pogueren vore les habitacions dels fills, en grans llits en dosser, llànties d'aranya de cristal, cortines en motius renaixentistes i estores orientals. Aquell aproximament al veïnat va ser que l'assunt del fardo quedara oblidat.

Passats uns mesos, una matinada d'hivern molt freda, el tio Voro tornà a vore a l'amo de la casa que anava per la mateixa senda que portava a la via Churra duent un fardo en els braços. Pero en esta ocasió el tio Vore se'l trobà de cara i no tingué més remei que saludar-lo:
- Bona nit- va dir el llaurador.
- Bona nit- contestà educadament l'amo de la casa.
- ¿Qué fa un home com vosté, estes sendes fangoses ad estes hores de la matinada?
El tio Voro va fer la pregunta sense cap malicia, no per dotor, sino per educació. Aquell misteriós home entengué l'intenció del llaurador i se se sincerà en el llaurador:
- Mire tio Voro, en el fardo duc un trage de canonge. Me'n vaig a Roma a pegar un colp. Si torne d'esta no tornareu a passar necessitat cap dels meus veïns. Desige'm sort, la necessitaré. Si me torna a vore, sàpia que la seua vida canviarà.
- ¡Qué tinga sort!, per la part que me toca. ¡Pero vaja en conte! El veïnat els estima molt.
- ¡Moltes gràcies!

El tio Voro esta volta no contà res en el Casino. Passava les nits ensomiant que estaria fent el seu estrafalari veí. ¿Tornaria?¿Quin tipo de colp aniria a dur a terme.?¿Repartiria el seu botí entre els veïns?
A les poques semanes la casa quedà deshabitada, de la nit al matí. L'ama i els chiquets desaparegueren sense donar raó. La casa se posà en venda.

Llavors el tio Voro contà la conversació que havia tingut en l'amo del chalet als seus companyers de partida de truc. Uns dien que tot seria mentira que el tio Voro tenia molta imaginació, uns atres pensaven que la família hauria anat a trobar-se en l'amo per a no compartir el botí.

Al cap d'un any el tio Voro va rebre una carta des d'Itàlia. Les males notícies se confirmaren, l'havien descobert durant el colp i ara estava en una presó de Roma complit condena.

El chalet va ser comprat per una família d'orige mallorquí, que va viure allí durant alguns anys. Més tart va quedar deshabitada i començà la seua decadència. Encara hui podem vore-la junt a la Ronda Nort, rodejada del mateix misteri que fa 100 anys.





domingo, 5 de noviembre de 2017

Curació miraculosa a un benimacleter

CURACIÓ MIRACULOSA A UN BENIMACLETER

Corria l'any 1929, la medicina tradicional estava prou atrassada i els pacients buscaven solucions màgiques a les seues malalties. Un personage va sorgir en l'Espanya del moment, Fernando Asuero, havia decidit seguir la professió dels seus antepassats: la medicina. Asuero va nàixer en Sant Sebastià en 1887. Els qui el varen conéixer asseguren que es tractava d'una persona instruïda, jovial, un home divertit, en gran sentit de l'humor, inteligent i professional.

Va estudiar Medicina en l'Universitat de Madrit, especialisant-se en otorrinolaringologia, gràcies a la seua formació en París i en l'Universitat de Cambridge. Despuix d'això, Asuero va retornar a Sant Sebastià per a treballar en l'Hospital de Sant Antonio Abat. A poc a poc es va ser guanyant les simpaties dels donostiarres, que li veen com un mege atent i simpàtic, fins que el 9 de maig de 1929, el nom de Fernando Asuero, de 42 anys d'edat, va botar a les portades de diversos diaris…

Els primers periòdics que varen parlar d'ell varen ser els ya desapareguts Informaciones, El Sol i La Veu, desencadenant la polèmica a través dels seus sensacionalistes titulars. Des d'aquell instant, el succés creixeria en intensitat provocant acalorats debats.

En aquells dies els diaris nacionals comencen a arreplegar lo que vindria a cridar-se el “mètodo Asuero”. Consistia bàsicament en realisar una cauterisació sobre la mucosa del cornet nassal, encara que posteriorment el mètodo es va simplificar fins al punt de tractar-se només de l'introducció pel nas d'un estilet en terminació en forma de roseta, en fret o templat a la flama. Una operació a través del nas que no necessitava d'habilitats especials, solament d'una maniobra per a excitar les branques terminals d'un nervi cridat trigèmin.

Era un mètodo senzill i inocu. Els malalts que acodien a la consulta del doctor Asuero podien vore mitigades o curades les seues malalties, pero mai agravades, ni tampoc vore aparéixer noves dolències. Les sanacions més espectaculars varen ser les que varen experimentar personages afligits de diversos tipos d'invalidea, pero el galé donostiarra afirmava en els seus escrits haver curat també cefalees, ciàtica, epilèpsia, sorderes, úlceres, cegueres… i no cobrava incentius per això.

Als pocs dies uns meges de Valéncia, insertaren en el diari El Pueblo, una crida per a aplicar la tècnica de manera gratuïta als pacientes que ho desijaren. Aixina els doctors Muñoz Carbonero i Agustin Campos, otorrins els dos, aplicaren la tècnica en gran èxit en voluntaris de la ciutat de Valéncia i rodalies.

Un dels pacients curats va ser Antonio Brocal i Grau de 45 anys i veï de Benimaclet, que fea més de vint anys que estava invàlit. 




El diari El Pueblo ho descriu aixina:

Antonio Brocal Grau de 45 años, de Benimaclet a consecuencia de una artritis no podía mover la extremidad izquierda, ayudándose para caminar en dos cayados; pero después de aplicarsele el tratamiento, el enfermo salió por su pie a la calle, dando unos paseos sin necesidad de apoyo, entre la alegria propia, la de la mujer que le acompañaba y el asombro del público que presenció la escensa.
La mujer exclamaba:
-¡Quin escándalo se mourà en Benimaclet cuant el vechen aixina, después de vint añs sinse poder acaminar!
Todos los enfermos tratados quedaron en la clíncia durante unas horas con objeto de estudiar el resultado, los médicos que asistieron a la sesión y que continúan en la reserva que se han impuesto desde que comenzaron estos ensayos.

A continuació en la Facultat de Medicina El Doctor Campos, que era Professor d'Otorrinolaringología, continuà en els estudis en pacients. Va provar en dos pacientes que patien lordosis i coxalgia bilateral i monoplexia en disartria en resultat negatiu. En vista d'estos resultats se varen detindre els experiments en Valéncia, mentres el doctor Asuero continuava en Madrit.

La sospita de l'orige psicògen d'un bon número de casos en manifestacions neurològiques, seus o d'atres meges que varen aplicar el seu método, es basa en l'espectacular recuperació d'invàlits que ixen corrent de la consulta a penes aplicada la màgica “asueroterapia”. Provablement ell mateixa sospitava la naturalea psicogena d'estos casos quan aclarix, en La Vanguardia del 26 de maig de 1929, lo següent: “Yo no soc un sabi. Simplement sostinc que el meu procediment, inútil quan entropeça en una lesió orgànica, en atres malalties d'orige nerviós, com a paràlisis funcionals, produïx efectes sorprenents”

En conclusió les prodigioses curacions del doctor Asuero, com la del de Benimaclet, representa un interessant eixemple històric de l'efecte placebo en la curació de processos neurològics d'orige psicògen i també la considerable freqüència d'estos trastorns en el primer terç del sigle XX en Espanya.


miércoles, 1 de noviembre de 2017

Dia de Tots Sants 2017

DIA DE TOTS SANTS 2017

Hui s'ha celebrat el dia de Tots Sants en Benimaclet. Com hem pogut llegir en el nostre blog, Benimaclet manté en el Cementeri Parroquial una de les seues senyes d'identitat que recorden que fórem un poble. Des de temps immemorial els valencians celebrem el dia de Tots Sants visitant als que ya no estan entre nosatres. Des de fa uns pocs anys s'està introduint una tradició anglosaxona (Halloween) que vol desplaçar les que nos som pròpies.

Nos recorda l'Observatori de la Llengua que Halloween es la contracció de l’expressió anglesa All Hallow’s Eve, el significat de la qual es vespra de Tots Sants. Esta seria una solució correcta, pero si mirem cóm nomenem els valencians a les nits de la vespra d’alguna festivitat, trobem per eixemple: Nit de Nadal i Nit de Cap d’Any. Per lo tant, una millor solució seria Nit de Tots Sants.

Tot açò, sense oblidar que se tracta d’una tradició estrangera i aliena a la cultura valenciana. Per a les festivitats al voltant del dia 1 de novembre, tenim varies construccions valencianes. Este dia, en valencià se diu Tots Sants. Segons la tradició valenciana, les animes baixen per a estar entre els seus familiars, a les que popularment se dona el nom d’animetes. La gent posava uns ciris en un recipient en aigua, als quals denominaven palometes, per a que no se perguen i puguen tornar d’a on venen. A les dotze del migdia del dia 2, estes animetes deixen als seus sers volguts i continuen el seu camí. Este dia rep el nom de Dia de les Animetes.


Hui ha estat en el Cementeri Parroquial de Benimaclet el bisbe auxiliar, Xavier Salinas, que ha celebrat una missa a les 12:30 del migdia en el mateix cementeri. El cementeri ha segut visitats per mils de veïns que tenen als seus familiars i amics reposant en este lloc sant.


Poble de Benimaclet