martes, 4 de octubre de 2016

Eduard Buil, poeta exiliat

EDUARD BUIL I NAVARRO, POETA EXILIAT



Eduart Buil i Navarro va nàixer en la Ciutat de Valéncia el 08 de Decembre de 1898. Escritor i poeta valencià. Treballador de banca en el Banc Popular de les Previsions del Pervindre en Valéncia. Membre de la Federació de Banca de l'UGT. Com a escritor i periodiste va colaborar en les revistes Taula de Lletres Valencianes, El Camí, Pensat i Fet i Revista Valenciá. Va publicar poemes, comèdies i texts narratius en les coleccions lliteràries Teatre Valencià, Nostre Teatre, Nostra Novella i Galeria d'Obres Valencianes. Va ser reconegut en el títul de “Mestre en Gay Saber” en guanyar la Flor Natural en los Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia que organisà la Societat d'Amadors de les Glòries Valencianes Lo Rat Penat en 1931. Durant la guerra civil va ser director d'Avant, orgue de la Federació Socialista Valenciana i del diari La Correspondència de Valéncia. Aixina mateix va ser redactor del Mercantil Valencià i de Verdad. Va presidir l'Associació de la Prensa i el Sindicat Professional de Periodistes de l'UGT i va ser secretari d'informació i prensa del Comité Directiu de l'Agrupació Socialista de Valéncia. En finalisar la Guerra Civil es va exiliar en Marsella (França) i d'allí va passar a Orà (Argèlia). Va estar tres anys en Companyies de treball en Bou Arfa i Colom Bechar i en acabant de la lliberació va treballar com a cap contable d'Intendència del ferrocarril Mediterràneu-Níger en Colom Bechar (Argèlia). Posteriorment es va instalar en Casablanca (Marroc) on va desenrollar una gran producció lliterària. En 1966 es va jubilar traslladant-se a Valéncia a on va colaborar en La Hoja del Lunes i Valencia Atracción i va continuar la seua obra lliterària. Va faltar en Benimaclet el 10 d'agost de 1973.

Entre les seues noveles publicades trobem: La darrera fada, El bateig, Mentres la vida riu, El dolor de trionfar, Baix la cólera del Deu, Fang en les ánimes i El miracle de la rosa marcida.
En poesia publicà “Versos valencians”.
En teatre va ser molt prolífic, destacant obres com: El crit de la sanc, Les dos germanes, La neta del guarda-agulla, El celós. Entremés, Ganes d’agradar, Les Creus de Maig, El sô Rafel torna a València, El gancho, No et fies de l’aigua mansa, La nina de cristal, Comença la festa, ¿Quin hora es ... Peret?, Amor en amor es paga,...

Benimaclet li va dedicar un carrer en recort del poeta i lliterat fill adoptiu del poble.



BENIMACLET, EL MEU POBLE

En la extensa vega ubèrrima de la terra valenciana
que de fruites i de roses, primorosa, s'engalana
existix un poble digne qu'es molt gran sent xicotet;
és un poble en que palpita la noblesa més magnànima,
és un poble qu'atresora els amors de la meua ànima,
qu'en el cor el porte sempre arrelat: Benimaclet.
Es un poble humil, simpàtic, qu'es pot dir que no té história
i, no obstant, és tan bonico que lo d'ell em sap a gloria.
Jo volguera huí cantar-lo com ningú l'haja cantat,
Es el poble qu'atres dies em cridava p'el “Poeta”
volguera jo huí ser-ho per volcar en ma paleta
sa alegría, sa hermosura, son encís y sa bondat.
Es un poble un ram de cases que té al front l'extensa horta,
Ahón la gent sent en son ànima de la Raça la fe forta,
El treball, la poesía, el encant, la tradició;
a l'orient, la mar llatina en murmuris l'acarona
a occident, la Ciutat-Mare sos amors, fervent, li dona
amb la forga sobirana de sa càlida emoció.

Hortolana i marinera, ciutadana i sempre noble,
esta Vila - huí ja un barri de la Vega- encà és un poble
ahón la gent viu més unida; hi ha un carinyo de germáns;
allí es guarda aquell aroma de les époques pasaes
de les festes de les hortes, de les clares nits d'albaes
en qu'amor i galanura hi ha en els pits dels hortoláns.
Allí el líric entusiasme de la “Festa del Encuentro”
quan Jesús i nostra Verge s'en ajunten en el centro
de la Plaça en el matí que lluix radiant el sol
per l'aire, l'aleluya , mil coloms, vítols de festa
son un himne i un poema de pasió santa i honesta
que derramen sobre l'ànima son claríssim arrebol.

I la Festa qu'es fa al Cristo i a Sant Lluís en que la traca
solta els trons de sa alegria, de sabor que se destaca,
els cohets qu'en les barraques tracen noms en raigs de foc
quan es torna el Sant a Vera, i els xics joves tenen una
pasió forta qu'es desgarra en cohets baix de la lluna,
atres Festes d'este poble qu'al meu pit saben a poc...
I eixes xiques tan boniques, tan polides i tan blanques
els xiquets i les xiquetes que del cor son dolces branques
que desfilen, primorosos, en lluïda procesó;
semblen novies per lo pures, per l'encant de sa mirada
eixes nines que somriuen baix un vel de desposada
en son tratje sense màcula de primera comunió.



I este poble en el “Certàmen”, ¡cóm palpita d'impaciéncia
quant sa Banda, per el triunfo, marxa, ardida, a ma Valencia
duent la fe de sa bandera i esperanses en el pit;
i quant torna, victoriosa, recibix en llums i en vives
que son himnes d'alegria, que son làmpares votives
que l'amor de tot un poble encén líric, en la nit...



No vaig nàixer en el poble, peró en sentc fill de sa terra
per la que la sanc donara en la pau com en la guèrra.
Allí vaig trobar la ditxa, l'alegria i l'amor;
en sa esglesia vaig unir-me amb la dona que jo adore.
Allí van nàixer les filles qu'en mil besos jo devore,
allí està quant en ma vida té ternura i té dolçor.



En la terra sacrosanta de son líric sementèri
-flors pomposes i risuenyes qu'en la nit son un saltèri
que desgrana melodies que me omplin d'emoció-
ja reposen per a sempre de qui vullc sos pobres pares,
en éll dorm el etern somni la que fon la meua mare…
Cóm a tu, poble de l'ànima, no te tinc de voler jo?…
En la terra beneida vullc, al cap de ma seguida,
quan els anys o la desgracia trenquen ja ma pobra vida,
en el fondo de ta entranya per a sempre reposar...
Perdoneu a éste poeta que de tant com volía
la emoció que l'embargava va tallar sa poesia
puix és tant lo que l'adora que no pot ja més cantar.

Del llibre “A traves d' una vida” publicat per L'Agrupació Literària “Amics de la Poesía” en 1972.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Poble de Benimaclet