sábado, 29 de octubre de 2016

El Cementeri de Benimaclet

EL CEMENTERI DE BENIMACLET

El Fossar de Benimaclet

Durant casi dos sigles, quan el Lloc de Benimaclet formava part de la parròquia matriu de Sant Esteve, els seus habitants disponien d'un cementeri propi, pero no en el lloc de la seua demarcació sino en el centre de Valéncia, en lo que hui és carrer de Bonaire (prop de lo que hui es la Plaça de Tetuan). El cementeri es denominava Fosar de Benimaclet.

Situació del Fossar de Benimaclet
Allí es portaven els morts d'este poble. El mig de transport podia ser en carro o a muscles. Sembla ser que esta última modalitat era la més usual. Hi havia ya un itinerari previst, este era a través del desaparegut Camí Vell de Benimaclet, i que en acabant de travessar camps, séquies, etc. tenia l'entrada a Valéncia pel Pont del Real. Una volta creuat este, l'itinerari que seguia la comitiva passava pel descampat de la plaça de Predicadors, sempre a la dreta, fins al carrer Chufa en que es trobava el Fosar. Atres carrers que ho delimitaven eren les de la Congregació Saboners i un menut carreró que el circumdava acabant en una plaça en la que desembocava el carrer Altar de Sant Vicent. Hui eixos carrers han canviat i vénen a ser Bonarie, Conde Montornés, Mar, etc.

En l'Iglésia Benimaclet

Pels llibres i en anotacions concretes se deduïx que a l'hora d'efectuar sepelis, hi ha dos llocs a on poder fer-ho. Tal volta fins a junts, pero diferenciats en quant que un d'ells, el Vas dels Sants era lloc habitual de sepeli de tots els confrares i la seua família. El tenien com a assegurat. No obstant podia enterrar-se en eixe Vas, encara que no es pertanyguera a la Confraria, això sí, pagant la cantitat estipulada en eixe moment.
Un atre lloc era el Vas de les ànimes. Ací s'enterrava a tots aquells que eren aliens a la confraria i qui dictaminava o autorisava el seu sepeli era l'autoritat civil del moment perque es parla de llicència del Sr. Oficial. Ací se donen casos, com el que descriu el retor, que “va ser enterrat per amor de Deu per no tindre cosa alguna”.
De distintes parts, i no solament de la feligresía, serien enterrats en el Vas dels sants. Se portaven difunts d'Alboraya i Russafa, lo que nos dona a entendre que Benimaclet per ser la Sèu de la Confraria dels Sants de la Pedra, atrea als devots llauradors de tota l'horta de Valéncia. Tal volta per això les taxes de defunció i sepelis en la Parròquia es veen abultades quan en realitat no eren tan numeroses.
Nos crida l'atenció l'expressió “Vas”. És una paraula que equival a cavitat o buit i ve expressada en cementeris antics. Podia també donar-li nom aquella costum de posar un got de llàgrimes que era un menut recipient que s'adjuntava a les criptes o tombes el qual es devia arreplegar i aünar les llàgrimes derramades pels familiars i amics d'aquell, els restants dels quals quedaven allí.

En el regnat de Carles III se prohibix l'enterrament en les iglésies. Els enterraments dins del recint parroquial en époques d'epidèmies havia dut molts problemes de salubritat. Els enterraments se realisaven sense caixa i damunt dels anteriors. S'acondiciona un nou emplaçament al costat de la Parròquia en camí per mig i la carretera que eixia per a Valéncia. O siga, lo que hui és el carrer de Nostra Senyora de l'Assunció i Baró de Sant Petrillo. Ací està el Cementeri durant uns quants anys.

Cementeri Vell

Entrada antiga del Cementeri Parroquial de
Benimaclet
Encara que molts anys abans ya s'havien promulgat órdens reals per a suprimir tots els cementeris en les parròquies de les ciutats, només quan apleguen les epidèmia de còlera a finals del segle XIX és quan aumenta la pressió sobre el de Benimaclet (el Cementeri General de Valéncia s'havia obert en 1807).

El cementeri municipal de Benimaclet va ser clausurat en 1879 “pels perjuïns que pogueren causar la salut del veïnat”, i en virtut de l'aprovació d'un dictamen de la Comissió de Cementeris d'este mateix any en el que es proponia:
1º Que des del primer de Giner pròxim quede tancat el cementeri cridat de Benimaclet donant-se sepultura als cadàvers que procedixquen d'aquell poble en el Cementeri General.
2º Que s'ordena a l'alcalde pedàneu de Benimaclet que arreplegue la clau del citat cementeri i l'entregue abans de les tres hores de la vesprada del dia primer de Giner de 1880 pròxim al president de la Comissió municipal de cementeris.
3º Que se done conte raonat d'estos acorts a l'Excm. Sr. arquebisbe de la diòcesis per al seu coneiximent i efectes oportuns.

Caseta nº1 del Cementeri de Benimaclet de Rosa Monserrat Giner morta el 26-11-1880. Degué posar-se en el Cementeri General de Valéncia i en acabant traspassar-se al Parroquial de Benimaclet quan se va obrir.










 Al no prosperar l'oferiment d'uns veïns de Benimaclet, en decembre de 1879, i, posteriorment, el del retor de Benimaclet, D. Francisco Català i Boscá, en febrer de de 1889, sobre cessió del terreny que ocupava dit cementeri per més que la Corporació Municipal no posara en dubte el dret que assistia a la Junta de Fabrica de la Parròquia. Finalment se porta a efecte l'iniciativa de varis veïns de Benimaclet de construir, en fondos propis, un nou cementeri.

Per a poder complimentar estes normes es compren terrenys en la partida de Vera. Li va cabre a D. Francisco Català iniciar eixe trasllat proporcionant eixe menut reducte del nostre cementeri que cridem “Vell”. El camp en que va ser construït en aquell temps nou cementeri, pertanyia a D. José Francisco Ciurana Ferrandis, àlies Pepe Franco. El camp era de sis fanecades. Es va construir solament una part, la que hui es diu cementeri Vell, i en acabant se va ampliar o és lo que actualment es diu sector Eixample. La fanecada es va pagar a 150 pessetes.

Per a la construcció d'este cementeri varen contribuir molts feligresos carrejant pedres i materials des de la pedrera de Burjassot. Encara es poden enumerar alguns d'ells: Purna, Pepe Franco, Andreuet de Benlliure, Talpo, Cafis, Lluïs de Plaça, etc. Açò es dona en els últims anys del sigle dèneu (1896-99).


Sector Eixample

D. Miguel Zaragozà Barber, retor en eixe moment, és el que s'encarrega de l'ampliació habilitant lo restant de les 6 fanecades donant-li a este sector el nom de “Eixample”. No podem fixar data de construcció, puix i va ampliant a poc a poc segons les necessitats. Sí que sabem que els primers sepelis que es realisen són en 1925. Durant la Segon República, seguint les noves lleis anticlericals, com el cementeri era parroquial, com en moltes atres coses, quedaren confiscades per l'Ajuntament. En aquells anys no es varen construir més casetes degut a que les necessitats de la població eren atres. Aquells que no havien comprat caseta hagueren de ser soterrats en terra (i serien traspassats a casetes una volta finalisada la Guerra). Durant la Guerra Civil el Comité Revolucionari de Benimaclet va expropiar el Cementeri Parroquial.

Soterrament dels Màrtirs Salesians
en 1940 en el Cementeri de Benimaclet
Durant aquells moments se varen profanar les sepultures dels P.P. Salesians i les del que va ser cura retor d'esta, D. Francisco Català i Boscà. Dels cadàvers dels P.P. Salesians profanats, deu fer-se menció del que va ser condiscípul de Sant Joan de Bosco, D. Santiago Elrione, Popular i apreciat vicari de Sant Antoni Abat del carrer de Sagunt i un germà salesià mort, segons s'afirma en gran conte de santitat, per lo que es trobava inhumat en lloc preferent. A partir d'ahí fins que acaba el conflicte, tots els enterrament varen ser civils, sense que fora permés signe algun catòlic.





Sector Nou

En els terrenys adquirits per al cementeri per D. Sebastián Zaragozà, un nou sector s'afig al núcleu primari. Encara que es compra una extensió determinada, no es pot construir en la seua totalitat. Li afecta el proyecte de l'autopista en les seues servituts. De les 5 fanecades i dèu braces comprades als seus propietaris queda un triàngul en una superfície de 272 metros no edificador. Este terreny és una propietat indivisa que pertany a quatre propietaris, a els que es posa d'acort per a la seua venda. L'inscripció en el registre a nom de la Parròquia es fa el 16 d'Agost de 1960. En 1961, una volta construït, es beneïx este sector pel Bisbe Auxiliar.

Sector 4.D.

En l'increment de població, les necessitats d'enterrament en Benimaclet aumenten i s'intenta respondre ad això per mig de la construcció d'un nou sector. Per ad això es van adquirint, per part de l'Administració del Cementeri, parceles de terreny a distints propietaris. La primera compra es fa el 16 de Novembre de 1973. Són 4 fanecades. La segona compra és el 31 d'octubre de 1975, en 4 fanecades i cent huitanta braces; i la tercera, el dia 20 de novembre de 1986. Esta volta són tres fanecades. La promoció i gestió de tot açò, està a càrrec de D. Juan Luis Orquín, retor del moment.

D. Juan s'encarrega també d'allò que suponia una assignatura pendent, i és, la netea i embelliment del cementeri per mig de l'ubicació d'una menuda pero moderna capella dins d'un entorn molt agradable. Supon un espai idòneu per a celebracions multitudinàries en la festivitat de Tots els Sants.

Inauguració del Panteó Sacerdotal
En els últims anys s'ha construït el Pabelló Sacerdotal, en el lloc que ocupava la sepultura del Pare Català, promotor del cementeri. En este pabelló s'han traspassat les restes dels dos últims rectors de Benimaclet Don Miguel Zaragozà i Don Sebastiàn Zaragozà (que estaven en el mig del cementeri, junt a l'ossari). La làpida del Pare Català que ocupava este lloc actualment no es troba allí, tal volta estiga en la cripta.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

Poble de Benimaclet