martes, 8 de noviembre de 2016

Prudenci Alcón i Mateu, poeta guanyador dels Jocs Florals

PRUDENCI ALCÓN, POETA GUANYADOR DELS JOCS FLORALS



Prudenci Alcon i Mateu va nàixer en la Ciutat de Valéncia en 1904 i va morir en Benimaclet en 1977 d'a on era veí des de fea molts anys. Poeta ilustre en llengua valenciana que va fer algunes incursions en castellà. Va obtindre premis en numerosos certàmens lliteraris. La seua obra, escrita en valencià, es troba dispersa en publicacions periòdiques i llibres colectius. És autor dels miracles de Sant Vicent Ferrer: “El capell de sant Vicent” i “La porta de l’Àngel”


En l'any 1942 Prudenci Alcon i Mateu va guanyar el concurs lliteri més important en Llengua Valenciana, la Flor Natural dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia, en la poesia que portava per títul La Familia.



El seu cos reposa en el Cementeri Parroquial de Benimaclet.El Poble de Benimaclet li dedicà un carrer al seu insigne veí prop del camí de les Fonts.


LA FAMILIA


ALBATS
Per a probar nostra fe, volgué l'Altissim
demanar-nos de l'hort, la preferida
dloració d'atzucenes, que eixerida
embaumava la llar d'amor vivíssim.
Dos fermosos infants de cos tendríssim
remuntaren l'escala de la vida
quan sentiren de Deu la dolça crida
que aplega als seus oits en to suavíssim.
I els corets el seu ritme retardaren;
capollets d'atzucenes freda, erecta,
els seus ulls, espaiet, humils tancaren
i pujaren al cel en linia recta;
si qualcuna boireta els entelava
degué ser l'amargor que aci restava.


EL MEU FILL MENUT
Es un angel minúscul de tres mesos
arrancat de Murillo a una pintura
que s'enjoia en la seua fermosura;
dos safirs en els ulls, llabis encesos.
Ell no sap de carícies ni de besos;
pero té una rialleta que és tan pura
que en lo mon no hi ha un atra criatura
que diguent tan poquiu restem entesos.
Flor de neu que al jardi de l'esperança
cereixerà cap a munt en la cristiana
serenor. Fruit d'amor i de gaubança
d'una branca senzilla, pero sana;
bell tressor d'il-lusions que el cel evoca
en l'encís del mig-riure de sa boca.

EL MEU FILL MAJOR
Cinc giners, tot inquiet, per esta terra
un esprit viu i alegre va; camina
ben fermat al meu cor, en sedalina
cordellada d'amor, que tant aferra
Desterrat penitent aci en la serra,
ja coneix el dolor i la metzina
de l'espenta gegant que ens encamina
d'una guerra crudel a un atra guerra.
Ample front que es un niu d'intel-ligencia;
negres ulls de mirada somniadora;
veu d'argent, penentrant i en consistència;
sa paraula es tan clara com sonora;
es un home d'aquells que porta impresa
en sa cara la llum de la infantesa.

LA MEUA ESPOSA
Deu volgué que trobara companyera
dins del mar per que fóra més fermosa;
més amant, més fidel, més virtuosa;
més senzilla, més santa i més austera.
Es illenca d'eterna primavera:
mareperla somniada per a esposa,
va seguint ma existencia sinuosa
i engaudint-me esta vida tan severa.
Fins el mon, Margarida, poetisa
el jardí d'una llar feliç i blanca;
or i argent en cult que divinisa
un amor que és tan gran que res li manca.
Perla, flor, mar, amor, celestia,
con blasó viu i heràldic de l'aimia.

LA NOSTRA CASETA
Nostra llar es ermita... santuari
oblidat i menut. S'ou la veu fina
en resó de senzilla sonatina
d'una mare que al bres cru reliquiari.
Atra veu repassant l'abecedari
com soprano primer en infantina
expressió de candor, sense sordina
canta el duo d'hermós antifonari.
L'encenser son les flors. Rectes com ciris
en la blanca pureça d'un poema
allumenen l'altar fermosos lliris.
L'ermità en dolça pau, tendror suprema,
defugint els pensars i els llocs perversos
acompanya com orgue escribint versos.


Benimaclet 1942

1 comentario:

  1. Com puc aconseguir una foto de Prudenci Alcón i Mateu amb més bones condicions?: poesiagaia@gmail.com

    ResponderEliminar

Poble de Benimaclet