L'aigua potable en Benimaclet

L'AIGUA POTABLE EN BENIMACLET

A principis dels anys 20 s'inaugurà en la plaça de Benimaclet una Font Municipal d'aigua potable. L'acte va ser multitudinari, donada l'importància que tenia per al benestar de tots els veïns. Fins a eixe moment els veïns s'havien d'abastir d'aigua de pous, que s'extraïa mediant bombes manuals o pel clàssic poal.

Aquell dia de l'inauguració la plaça estava de gom a gom, no cabia ningú més. Ningú volia pedre's l'acte que anava a millorar el seu dia a dia. Les morts per afeccions intestinals i malalties trasmitides per l'aigua eren molt abundants en eixes décades. Les cases no disponien de sistemes colectors que eliminaren els residus i acabaven en fosses sèptiques les quals filtraven als pous, transmeten les malalties.

S'adornà la plaça i es va colocar un entarimat per a que l'ocuparen les autoritats municipals, l'alcalde pedàneu i el senyor rector. No faltà la banda de música per a amenisar l'acte i tocar els himnes de rigor. Tots els hòmens assistiren vestits de gala en el seu barret. Algunes dones se vestiren en el trage de valenciana, l'ocasió ho mereixia. Tot anava a ser distint des d'aquell dia.

En Agost de 1925 aparegué una notícia en la prensa valenciana (Diario de Valencia el 21-8-1925) fent referència als problemes que persistien en Benimaclet, a pesar de la recent font municipal:

“En motiu de faltar l'aigua en casi tots els pous de Benimaclet, alguns veïns se dedicaren a recollir firmes entre els habitants d'este poblat que volgueren instalar en sa casa l'aigua potable, perque se'ls havia dit que reunint-se cent abonats, la Societat d'Aigües Potables conseguiria de l'Ajuntament de Valéncia el permís per a suministrar aigua a les cases particulars per mig de la tuberia de la font pública. Pero precisament estos mateixos dies de dona el cas, ya repetit en atra data, de que l'aigua de la font pública ix tant térbola que no aprofita ni per a escurar, i no son pocs els que se sentiran enganyats.

Cridem l'atenció de qui haja de corregir est abús, per a que se digne pronte i eficaç remei. De lo contrari, serà impossible la vida en Benimaclet, a on havia d'haver, no una, sino tres fonts públiques, per lo manco i donar-se facilitats per a que els veïns pogueren instalar en sa casa aigua potable d'alta pressió.

Molts van a proveir-se d'aigua per a beure prop dels motors que trauen aigua per al rec; pero els llauradors, que paguen sèt pessetes per hora per a regar, no veuen en bons ulls que se'ls sise l'aigua. ¿A on aniran a beure els de Benimaclet? Hi ha famílies que contra la seua voluntat i els seus interessos se disponen a abandonar este poblat. Nos consta.”

Pareix que els problemes d'infraestructures no son nous en el poble de Benimaclet. Pero en aquells anys les queixes varen tindre resposta de l'autoritat (no sabem exactament quan, tal volta en l'época de la República o la postguerra). Com hem llegit els veïns amenaçaven en deixar el poble. Un poble sense aigua potable no era habitable. La població coneixia el risc de beure aigua no potable i no volien estar en perill. En els anys 40 del segle XX funcionaven en Benimaclet per lo manco quatre fonts públiques d'aigua potable en les que la població podia anar a abastir-se. Eren fonts d'un mateix sistema de color vert. Estes fonts varen persistir fins fa pocs anys i estaven situades en:

- La Plaça de Benimaclet (actualment està en funcionament).

- Encreuament de Carrers Masquefa i Músic Belando (prop del forn d'Isabel).

- En el Matador Públic de Benimaclet en el inici de Camí de Farinós (en front de l'Alqueria del Saco).

- En l'inici del carrer Cuenca Tramoyeres, la continuació del carrer Baró de San Petrillo.

Poc a poc les cases de Benimaclet anaren tinguen aigua potable de la xàrcia. Aquells que no podien accedir (l'aigua potable en casa era un objecte de lux que només podien permetre's les classes acomodades) contaven en l'aigua potable de les fonts. Els habitants de l'horta de Benimaclet tampoc tenien accés a la xàrcia d'aigües potables, per la lluntania, i havien de fer us de les fonts pròximes.

En la construcció de les primeres finques de Benimaclet se va fer necessària la construcció d'un depòsit d'aigües que se va fer en l'encreuament dels carrers Frederic Mistral i Enric Navarro (i encara es conserva).

Hui no apreciem lo que significa poder obrir una aixeta i tindre aigua potable (no contaminada). Encara en molts punts del planeta estan en una situació com els nostres veïns de principis del segle XX.