sábado, 29 de octubre de 2016

El Cementeri de Benimaclet

EL CEMENTERI DE BENIMACLET

El Fossar de Benimaclet

Durant casi dos sigles, quan el Lloc de Benimaclet formava part de la parròquia matriu de Sant Esteve, els seus habitants disponien d'un cementeri propi, pero no en el lloc de la seua demarcació sino en el centre de Valéncia, en lo que hui és carrer de Bonaire (prop de lo que hui es la Plaça de Tetuan). El cementeri es denominava Fosar de Benimaclet.

Situació del Fossar de Benimaclet
Allí es portaven els morts d'este poble. El mig de transport podia ser en carro o a muscles. Sembla ser que esta última modalitat era la més usual. Hi havia ya un itinerari previst, este era a través del desaparegut Camí Vell de Benimaclet, i que en acabant de travessar camps, séquies, etc. tenia l'entrada a Valéncia pel Pont del Real. Una volta creuat este, l'itinerari que seguia la comitiva passava pel descampat de la plaça de Predicadors, sempre a la dreta, fins al carrer Chufa en que es trobava el Fosar. Atres carrers que ho delimitaven eren les de la Congregació Saboners i un menut carreró que el circumdava acabant en una plaça en la que desembocava el carrer Altar de Sant Vicent. Hui eixos carrers han canviat i vénen a ser Bonarie, Conde Montornés, Mar, etc.

En l'Iglésia Benimaclet

Pels llibres i en anotacions concretes se deduïx que a l'hora d'efectuar sepelis, hi ha dos llocs a on poder fer-ho. Tal volta fins a junts, pero diferenciats en quant que un d'ells, el Vas dels Sants era lloc habitual de sepeli de tots els confrares i la seua família. El tenien com a assegurat. No obstant podia enterrar-se en eixe Vas, encara que no es pertanyguera a la Confraria, això sí, pagant la cantitat estipulada en eixe moment.
Un atre lloc era el Vas de les ànimes. Ací s'enterrava a tots aquells que eren aliens a la confraria i qui dictaminava o autorisava el seu sepeli era l'autoritat civil del moment perque es parla de llicència del Sr. Oficial. Ací se donen casos, com el que descriu el retor, que “va ser enterrat per amor de Deu per no tindre cosa alguna”.
De distintes parts, i no solament de la feligresía, serien enterrats en el Vas dels sants. Se portaven difunts d'Alboraya i Russafa, lo que nos dona a entendre que Benimaclet per ser la Sèu de la Confraria dels Sants de la Pedra, atrea als devots llauradors de tota l'horta de Valéncia. Tal volta per això les taxes de defunció i sepelis en la Parròquia es veen abultades quan en realitat no eren tan numeroses.
Nos crida l'atenció l'expressió “Vas”. És una paraula que equival a cavitat o buit i ve expressada en cementeris antics. Podia també donar-li nom aquella costum de posar un got de llàgrimes que era un menut recipient que s'adjuntava a les criptes o tombes el qual es devia arreplegar i aünar les llàgrimes derramades pels familiars i amics d'aquell, els restants dels quals quedaven allí.

En el regnat de Carles III se prohibix l'enterrament en les iglésies. Els enterraments dins del recint parroquial en époques d'epidèmies havia dut molts problemes de salubritat. Els enterraments se realisaven sense caixa i damunt dels anteriors. S'acondiciona un nou emplaçament al costat de la Parròquia en camí per mig i la carretera que eixia per a Valéncia. O siga, lo que hui és el carrer de Nostra Senyora de l'Assunció i Baró de Sant Petrillo. Ací està el Cementeri durant uns quants anys.

Cementeri Vell

Entrada antiga del Cementeri Parroquial de
Benimaclet
Encara que molts anys abans ya s'havien promulgat órdens reals per a suprimir tots els cementeris en les parròquies de les ciutats, només quan apleguen les epidèmia de còlera a finals del segle XIX és quan aumenta la pressió sobre el de Benimaclet (el Cementeri General de Valéncia s'havia obert en 1807).

El cementeri municipal de Benimaclet va ser clausurat en 1879 “pels perjuïns que pogueren causar la salut del veïnat”, i en virtut de l'aprovació d'un dictamen de la Comissió de Cementeris d'este mateix any en el que es proponia:
1º Que des del primer de Giner pròxim quede tancat el cementeri cridat de Benimaclet donant-se sepultura als cadàvers que procedixquen d'aquell poble en el Cementeri General.
2º Que s'ordena a l'alcalde pedàneu de Benimaclet que arreplegue la clau del citat cementeri i l'entregue abans de les tres hores de la vesprada del dia primer de Giner de 1880 pròxim al president de la Comissió municipal de cementeris.
3º Que se done conte raonat d'estos acorts a l'Excm. Sr. arquebisbe de la diòcesis per al seu coneiximent i efectes oportuns.

Caseta nº1 del Cementeri de Benimaclet de Rosa Monserrat Giner morta el 26-11-1880. Degué posar-se en el Cementeri General de Valéncia i en acabant traspassar-se al Parroquial de Benimaclet quan se va obrir.










 Al no prosperar l'oferiment d'uns veïns de Benimaclet, en decembre de 1879, i, posteriorment, el del retor de Benimaclet, D. Francisco Català i Boscá, en febrer de de 1889, sobre cessió del terreny que ocupava dit cementeri per més que la Corporació Municipal no posara en dubte el dret que assistia a la Junta de Fabrica de la Parròquia. Finalment se porta a efecte l'iniciativa de varis veïns de Benimaclet de construir, en fondos propis, un nou cementeri.

Per a poder complimentar estes normes es compren terrenys en la partida de Vera. Li va cabre a D. Francisco Català iniciar eixe trasllat proporcionant eixe menut reducte del nostre cementeri que cridem “Vell”. El camp en que va ser construït en aquell temps nou cementeri, pertanyia a D. José Francisco Ciurana Ferrandis, àlies Pepe Franco. El camp era de sis fanecades. Es va construir solament una part, la que hui es diu cementeri Vell, i en acabant se va ampliar o és lo que actualment es diu sector Eixample. La fanecada es va pagar a 150 pessetes.

Per a la construcció d'este cementeri varen contribuir molts feligresos carrejant pedres i materials des de la pedrera de Burjassot. Encara es poden enumerar alguns d'ells: Purna, Pepe Franco, Andreuet de Benlliure, Talpo, Cafis, Lluïs de Plaça, etc. Açò es dona en els últims anys del sigle dèneu (1896-99).


Sector Eixample

D. Miguel Zaragozà Barber, retor en eixe moment, és el que s'encarrega de l'ampliació habilitant lo restant de les 6 fanecades donant-li a este sector el nom de “Eixample”. No podem fixar data de construcció, puix i va ampliant a poc a poc segons les necessitats. Sí que sabem que els primers sepelis que es realisen són en 1925. Durant la Segon República, seguint les noves lleis anticlericals, com el cementeri era parroquial, com en moltes atres coses, quedaren confiscades per l'Ajuntament. En aquells anys no es varen construir més casetes degut a que les necessitats de la població eren atres. Aquells que no havien comprat caseta hagueren de ser soterrats en terra (i serien traspassats a casetes una volta finalisada la Guerra). Durant la Guerra Civil el Comité Revolucionari de Benimaclet va expropiar el Cementeri Parroquial.

Soterrament dels Màrtirs Salesians
en 1940 en el Cementeri de Benimaclet
Durant aquells moments se varen profanar les sepultures dels P.P. Salesians i les del que va ser cura retor d'esta, D. Francisco Català i Boscà. Dels cadàvers dels P.P. Salesians profanats, deu fer-se menció del que va ser condiscípul de Sant Joan de Bosco, D. Santiago Elrione, Popular i apreciat vicari de Sant Antoni Abat del carrer de Sagunt i un germà salesià mort, segons s'afirma en gran conte de santitat, per lo que es trobava inhumat en lloc preferent. A partir d'ahí fins que acaba el conflicte, tots els enterrament varen ser civils, sense que fora permés signe algun catòlic.





Sector Nou

En els terrenys adquirits per al cementeri per D. Sebastián Zaragozà, un nou sector s'afig al núcleu primari. Encara que es compra una extensió determinada, no es pot construir en la seua totalitat. Li afecta el proyecte de l'autopista en les seues servituts. De les 5 fanecades i dèu braces comprades als seus propietaris queda un triàngul en una superfície de 272 metros no edificador. Este terreny és una propietat indivisa que pertany a quatre propietaris, a els que es posa d'acort per a la seua venda. L'inscripció en el registre a nom de la Parròquia es fa el 16 d'Agost de 1960. En 1961, una volta construït, es beneïx este sector pel Bisbe Auxiliar.

Sector 4.D.

En l'increment de població, les necessitats d'enterrament en Benimaclet aumenten i s'intenta respondre ad això per mig de la construcció d'un nou sector. Per ad això es van adquirint, per part de l'Administració del Cementeri, parceles de terreny a distints propietaris. La primera compra es fa el 16 de Novembre de 1973. Són 4 fanecades. La segona compra és el 31 d'octubre de 1975, en 4 fanecades i cent huitanta braces; i la tercera, el dia 20 de novembre de 1986. Esta volta són tres fanecades. La promoció i gestió de tot açò, està a càrrec de D. Juan Luis Orquín, retor del moment.

D. Juan s'encarrega també d'allò que suponia una assignatura pendent, i és, la netea i embelliment del cementeri per mig de l'ubicació d'una menuda pero moderna capella dins d'un entorn molt agradable. Supon un espai idòneu per a celebracions multitudinàries en la festivitat de Tots els Sants.

Inauguració del Panteó Sacerdotal
En els últims anys s'ha construït el Pabelló Sacerdotal, en el lloc que ocupava la sepultura del Pare Català, promotor del cementeri. En este pabelló s'han traspassat les restes dels dos últims rectors de Benimaclet Don Miguel Zaragozà i Don Sebastiàn Zaragozà (que estaven en el mig del cementeri, junt a l'ossari). La làpida del Pare Català que ocupava este lloc actualment no es troba allí, tal volta estiga en la cripta.

miércoles, 26 de octubre de 2016

Acabar com el Rosari de l'Aurora

ACABAR COM EL ROSARI DE L'AURORA

Des de sempre hem escoltat als nostres majors l'expresió “Això acabarà com el Rosari de l'Aurora”. S'usa este modisme generalment quan preveem que alguna cosa va a acabar de forma desastrosa. La Real Acadèmia Espanyola ho definix com: "Desbandar-se descomposta i tumultuàriament els assistents a una reunió, per falta d'acort."
Servixca com a eixemple: "Porten dos mesos sense cobrar les nòmines, açò va a acabar com el rosari de l'aurora".

Existixen vàries teories sobre quin és l'orige del citat us, no obstant sembla que predomina una sobre totes les demés.

Segons se conta, en un poble d'Andalusia (uns diuen Medina Sidònia, atres Espera), durant el rosari que es resava just abans de l'eixida del sol (d'ahí cridar-ho de l'aurora), dos confraries enemistades varen coincidir per un pas estret; la tensió per vore quí passava primer va desencadenar en una forta trifulca havent com resultat varis ferits. Tal va ser la pelea que fins i tot s'aplega a mantindre que es varen amprar els farols de sengles processons per a propinar els colps i que el retor que dirigia una d'elles va fallir en l'altercat.

Pero en Benimaclet també tenim la nostra teoria, va ser en els primers mesos del segle passat dins de l'ambien anticlerical d'aquell moment. Durant el Rosari de l'Aurora que se celebrava de matinada en el Poble de Benimaclet, un subjecte, per a protestar per esta celebració, disparà quatre coets contra les persones que acodiren a l'acte religiós obligant als participants a dispersar-se de forma repentina creant gran confusió. El personage va ser detingut pels guardes municipals i entregat als jujats.


La resenya la trobem en el diari La Epoca del dumenge 26 de Maig de 1901.

miércoles, 19 de octubre de 2016

Carmen Crespo, la mestra de les chiquetes

CARMEN CRESPO, MESTRA DE CHIQUETES EN BENIMACLET



El Carrer de Carmen Crespo, té la seua entrada pel número 14 del carrer de la Murta, i que abans era un vial particular entre els números 2 i 4 del camí de les Fonts, que és com es dia fins als anys 60, el de la Murta, que hui continua en l'antic nominatiu fins al cementeri de Benimaclet.

El carrer de Carmen Crespo, no té eixida i és moderna, puix les seues vivendes varen ser construïdes despuix de l'any 1960. L'acort municipal de la rotulació del carrer és del 12 de març de 1965.
Segons estadística municipal, viuen en ella 234 veïns, en les dos illes de cases de cinc patis cadascuna. A l'atra part de la Murta està el carrer Sant Francesc d'Assis (denominació oficial de 2-5-1957).

Tot són, en esta zona, edificacions modernes, que encara juguen en les antigues del poble de Benimaclet, plena horta valenciana poblat per alqueries, barraques i mansions de recreació, fins que l'anexió al municipi de la Ciutat de Valéncia el 3 de febrer de 1882 va començar a estructurar noves vies urbanes. Pero encara existix en l'antic veïnat, en vivendes en plantes baixes, una entranyable solera de poble en vida familiar en el carrer.
I anem en la part més interessant en este “carrer sense eixida”, que és el nom del mateix. ¿Quí era Carmen Crespo? ¿Per qué se li va dedicar un carrer en Benimaclet?

Estes preguntes nos han portat a la zona antiga del barri, per a enterar-nos de que donya Carmen Crespo Crespo, va nàixer en l'Alcudia de Carlet -hui l'Alcúdia- (27-6-1890) i va faltar en Benimaclet, en el número 52 del carrer Baró de Sant Petrillo,-el 10 d'agost de 1960. Pero lo més important va ser la seua professió i la seua dedicació: es va casar en el magisteri i es va dedicar tan amorosament al mateix, que va omplir la seua escola de chiquetes durant tres generacions. Va fundar, allí, en Benimaclet, la seua primera escola, en l'any 1916, instalant-se en el carrer del Músic Belando, número 12, primera planta. Es va traslladar, anys més tart -en el mateix bloc- a la casa 52 del carrer Baró de Sant Petrillo, a on ademés tenia la seua vivenda i va faltar en la data apuntada.



Lo maravellós del cas és que en el Benimaclet-poble, que queda, totes les dònes recorden en carinyo i admiració extraordinaris a donya Carmen “la seua mestra”.
Hem conversat en dos d'estes ex-alumnes, senyores casades, Amparo Nicolau i Natividad Soler. Me parlen en carinyo extraordinari de donya Carmen, que era tot un magisteri d'amor en la seua escola i la seua mort va ser una commoció en Benimaclet.

Donya Amparo, excelent poetisa i molt estimada en Benimaclet, viu precisament, front a la casa que va ser la primera escola de "donya Carmen”, com criden a la seua antiga mestra en “tot carinyo i respecte". Ella va ser encarregada per una comissió d'alumnes, de redactar un manifest el dia de la mort de l'admirada mestra, solicitant la colaboració de les que varen anar les seues discípules, per a costejar una làpida i oferir-la com a expressió d'un tribut d'amor. L'escrit que va ser imprés, és un model de redacció i expressió de sentiments. Allí es diu de donya Carmen: “La nostra mestra que és tant com dir la nostra segon mare". En la làpida colocada en acabant baix el nom figura esta inscripció: "Totes les alumnes de la seua vida, recordant-la, preguen per ella".
Nos conta donya Amparo Nicolau, que abans de crear en la data indicada l'escola en Músic Belando, va estar d'institutriu familiar en l'Alqueria Tatay en la mateixa zona i prop de Vera.

Ya tenim puix el carrer sense eixida, en la seua ubicació urbana i una chicoteta referència biogràfica de Carmen Crespo, la seua titular que pels motius expressats va meréixer esta dedicatòria municipal quan; en nom del poble, el seu alcalde Miguel Cuenca Tramoyeres, va solicitar esta rotulació.

Hoja del Lunes, 24-1-1983



domingo, 16 de octubre de 2016

Les dos morts de Carles Salvador

LES DOS MORTS DE CARLES SALVADOR

Carles Salvador i Gimeno va ser mestre de Benimaclet durant molts anys. Va morir en el nostre Poble de Benimaclet el 7 de Juliol de 1955 després d'una malaltia llarga i penosa, als xixantadós anys d'edat. La notícia causà una forta impressió en els ambients culturals de la ciutat de Valéncia i Regne de Valéncia.

Image del soterrar de Carles Salvador en el Carrer Valéncia (actual Baró de San Petrillo) de Benimaclet, encapçalant la processó una Real Senyera i els seus alumnes. Al fondo les banderes del Centre Instructiu Musical de dol.

Com no podia ser d'una atra manera, el seu soterrar va ser una dolguda manifestació de dol del poble valencià, començant pel mateix poble de Benimaclet que aparegué en crespons negres en els seus balcons i les banderes oficials mig baixades, per la presència de les personalitats més representatives de la societat valenciana i de les entitats més significatives com l’Ajuntament de Valéncia i Benassal, el Centre de Cultura Valenciana (actual Real Acadèmia de Cultura Valenciana) o Lo Rat Penat, o per l’assistència de gran cantitat d’alumnes seus, tant dels cursos de llengua valenciana de Lo Rat Penat com de la pròpia escola de Benimaclet d'a on era mestre. En definitiva, tal i com afirmava Martí Domínguez, “el pueblo en masa rindiendo el último tributo al ilustre finado”, representant un “cuadro en que todo un pueblo se apretaba tras un ataúd”, este, per cert, cobert en una Real Senyera, per exprés desig del desaparegut.

Pero quatre anys abans, en les Festes de Setembre de 1951, el poble de Benimaclet donà per mort a Don Carles. Arribaren les festes del Crist de Benimaclet i sa casa estava tancada. En el poble no hi havia notícies d'ell i tot lo món comentava la mort segura del seu mestre. El motiu de l'absència de Carles Salvador va ser unes pluges en Benassal, el poble a on estiuejava, que l'impediren viajar a Benimaclet. Una volta va poder tornar se trobà en un Benimaclet que el donava per mort. En recort d'aquell fet el mestre Salvador li dedicà als habitants de Benimaclet una bonica poesia.



GRACIES A TOTS...

... en ocasió d'un soterrar que no s'ha fet

L'estiu passat, un bon dia,
per bona o per mala sort,
una notícia corria:
i és que jo m'havia mort.

La cosa tenia gràcia
perquè passant bon estiu
me tocava la desgràcia
d'estar mort estant ben viu.

La salut ben forta estava
i no patia de res;
i bona gana augmentava
i jo augmentava de pes.

Pero va i comença a ploure
una pluja diluvial
que no me deixava moure
del poble de Benassal.

Parets, camins, carreteres,
els ponts, les vies del tren,
tot eren amples aigüeres...
tot destroçat, prou d'entén.

I entonces s'obri l'escola
per a donar-me castic.
El pensament vola i vola
però quiet allí m'estic.

Ací la festa més festa
que entusiasma en vehemència,
festa que la gent requesta
pel Crist de la Providència.

Música, flors i alegria,
traques, balls i processons...
i el poble que mirant dia:
-Si té tancats els balcons!

-Si que s'ha mort. -Es de veres!
-Puix era jove. -No vell
-Era ya blanc de polseres.
-Però el cor, un cascavell!

-Als xics de l'escola volia
com si foren els seus fills;
dins de l'escola tenia
vocables nets i senzills!

-Pobre home! -Ja s'ha mort!
-Xica, a mi no em fa plorar;
sempre hi ha qui està de sort,
Ai, qui puguera enviudar!!!

.........

Tant fera era el comentari,
tan sentit i tan complet
que així es parlava a diari
fora i dins Benimaclet.

Jo en Benassal, no sabia
que tan sols per un error
la meua mort se sentia
profundament, en dolor.

Als pocs dies, l'autobús,
després de ploure, em portà
i em vaig quedar tot confús
per allò que no em passà.

No comprenia el misteri
de fer-me passar treballs
i de dur-me al cementeri
en cotxe de dos cavalls.

Gràcies a Déu, tot mentira;
per a servir a vostés
pot continuar la fira
per l'endret i pel revés.

I ara dic per acabar:
Gràcies Benimaclet
i estic del tot satisfet
perque ha vollgut demostrar
sense trampes ni rebots
que si me muic vénen tots
passejant, al soterrar

Carles Salvador

Dia 1 de desembre de 1951


jueves, 13 de octubre de 2016

La Riuà de 1957 i Benimaclet

LA RIUÀ DEL 57 EN BENIMACLET


Carrer Assunció de Ntra. Sra. de
Benimaclet 14-10-1957

Es coneix com la gran riuada de Valéncia (comunament “la riuà") a l'inundació que va tindre lloc el 14 d'octubre de 1957, en la conca del riu Turia, al seu pas per la ciutat de Valéncia, i que va causar a lo manco 81 morts, ademés de quantiosos danys materials.

El dia 13 es varen donar precipitacions de més de 300 mm en bona part de la conca que varen continuar el 14 en més de 100 mm. Es varen originar dos ones de riuada sobre Valéncia, la primera de 2.700 m³/s i una velocitat mija de 3,25 m/s; la segona, més violenta, de 3.700 m³/s i 4,16 m/s, inundant la major part de la capital valenciana.



Com a senya curiosa, la zona pròxima a la Catedral va quedar lliure de les aigües, lo que demostra lo encertat de l'emplaçament original. És possible que esta zona una miqueta més elevada siga el motiu pel que el caixer del Turia va formar una àmplia curva a manera de semicírcul entorn a la ciutat, a la qual rodeja cap al nort, quedant esta zona de la Catedral en el centre. En canvi, la zona del carrer de les Barques, el nom de les quals obedix a que va constituir un atracador per a les embarcacions que remontaven el Turia en l'antiguetat, no solament es va inundar sino que els colectors de drenage actuaven com a sortidors en quedar el nivell de les aigües del riu per damunt del carrer, agravant aixina els enormes danys ocasionats per l'inundació.

Les altures alcançades durant la riada en alguns llocs de la ciutat varen ser molt variades. Des dels 40 centímetros en l'Avinguda Regne de Valéncia, passant pels 80 centímetros en els Jardins del Real (Vivers), 2,25 metros en la Plaça de Tetuán, 2,70 metros en la Calle Pintor Sorolla, 3,20 metros en els Jardins del Parterre, 4 metros en el Carrer de les Roques, fins als 5,20 metros en la Calle Doctor Olóriz. En Benimaclet les aigües arribaren a un nivell de 50 cm quedant moltes cases plenes de fanc.


Despuix de la riada, davant la tardança de les ajudes per part del govern, l'alcalde de Valéncia, Tomás Trénor Azcárraga, es va enfrontar a Francisco Franco el qual el va destituir, pero l'alcalde va conseguir el seu objectiu ya que a partir de les seues crítiques es va agilitar l'ajuda a la ciutat i el proyecte del Pla Sur. Hem de dir que la determinació de construir l'opció Sur salvà a l'horta de Benimaclet, que haguera desaparegut en l'opció Nort.

Les fotos s'han pres del blog https://benimacletcomapoble.wordpress.com , son propietat d'Amparo Giner i están preses des del Carrer de l'Assunció de Nostra Senyora mirant cap a la Plaça del Poble de Benimaclet (se pot observar casa del Chocolater a la dreta).

lunes, 10 de octubre de 2016

Poesia patriòtica de Pasqual Asins (I)

POESIA PATRIÒTICA DE PASQUAL ASINS (I)




Pasqual Asins i Lerma naixqué en la Ciutat de Valéncia en l'any 1896 i morí en el Poble de Benimaclet en 1948. Va ser un poeta i activiste llingüístic en favor de la llengua valenciana.


Va estudiar magisteri en Valéncia i va treballar en la Companyia Valenciana de Tramvies. En 1918 es va encarregar de la base 5ª, corresponent a l'idioma, de la Declaració Valencianista de 1918, promoguda conjuntament per Unió Valencianista Regional i Joventut Valencianista. Va presidir l'associació Nostra Parla i va ser membre de la redacció i director de la secció pedagògica del semanari nacionaliste El Camí. En la década de 1930 va desenrollar una important llabor de promoció i reivindicació de l'introducció del valencià en l'escola sent un dels promotors de la Associació Protectora de l'Ensenyança Valenciana (1934). Va simpatisar en el partit polític nacionaliste i catòlic Acció Nacionalista Valenciana en companyia de Miquel Adlert i Xavier Casp, degut a açò va ser perseguit durant la Guerra Civil Espanyola i hagué d'estar amagat. Va colaborar en en Lo Rat Penat. 

Benimaclet li dedicà un carrer en la continuació del carrer d'Alegret.



L'HÓRA DEL SACRIFICI
Pasqual Asins i Lerma (1915)



Alcem-se tots los valencians
pera assaltar los febles murs
on se cobejen los tiráns,
i de la entranya dels villáns
arrancarem los nóstres Furs!


¡Próu de desprécis i ironíes
i d'enervants lamentacións!
Tragam les nòstres energíes
i conquerim ab valentíes
les patries reivindicacións!


¡Que l'hóra gran del heroisme
ya es arribada, joventut!
Si tenim fe i valencianisme
el mònstre vil del centralisme
a nòstres péus será caigut!


Vibren ben fòrtes les trompetes
fent la gran crida espritual,
cuan les hòsts siguen refetes,
flamejará el vèrs dels poetes
sent tot un himne nacional!


¡Anem, germáns, plens d'entusiasme
la creuada justiciera,
a vore caure, folls d'espasme,
als enemics que hus fan sarcasme
fent homenatje a la Senyera!





Publicat en la Secció “Versos de la Patria " del Seminari Valencianiste “Patría Nova" en el número 16 del 19 de Juny de 1915.

És curiós l'apunt que el poeta fa en els últims versos denunciant l'hipocresia dels falsos valencianistes.
Del llibre "Poesia patriotica valenciana" De Voro López i Artur Ahuir.

sábado, 8 de octubre de 2016

El 9 d'Octubre, la Senyera i Benimaclet

FELIÇ DIA DE VALÉNCIA A TOTS ELS BENIMACLETS



El 9 d'octubre o día de Sant Donís és el Dia nacional de la Comunitat Valenciana i en ell es commemora l'entrada a la ciutat de Valéncia del rei Jaume I en 1238.

Encara que la conquista i formació del Regne de Valéncia no es varen culminar fins a 1304-1305 en la Sentència Arbitral de Torrellas i el Tractat d'Elig, i el territori actual no es va unificar fins a 1851 en l'incorporació de Requena i Utiel, pero el 9 d'octubre es va triar com la data més representativa, per ser Valéncia la capital del Regne de Valéncia.

La ciutat de Valéncia escomençà a celebrar l'entrada de Jaume I en el any 1338, any en que el Consell General decidí que es festejara l'efemèrides solemnement, en una processó general i fent donació d'almoines als pobres i religiosos de les obres mendicants.

Posteriorment en el sigle XV, la festa adquirí un caràcter més alegre i des dels principals edificis de la ciutat es cremava pólvora i es feen esclatar piuletes i trons.

Els parlamentaris valencians varen plasmar l'acort per a celebrar esta festa en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982.

El "9 d'octubre" se celebra institucionalment per part del Govern Valencià, del president de la Generalitat Valenciana i d'entitats valencianistes com Lo Rat Penat, en recepcions i atres actes com la Processó Cívica de la Real Senyera en la que hui en dia a les dotze del matí del 9 d'Octubre, la Senyera baixa recta, sense inclinar-se, pel balcó de l'Ajuntament de Valéncia, mentres que se disparen 21 salves, com mana el ceremonial. Des d'ací es dirigix la comitiva fins a la Seu a on es realisa un Te Deum d'acció de gràcies (l'actual govern municipal ha decidit no passar per la Catedral, per lo que el Te Deum se realisa abans en presència de la Senyera de Lo Rat Penat) i d'ahí al Parterre fins que torna a l'Ajuntament de Valéncia.

Previ a la Processó Cívica, Lo Rat Penat, realisa una ofrena floral a l'estàtua de Francesc de Vinatea, en la plaça de l'Ajuntament de Valéncia.

També es celebra la tradicional mocadorà, que resulta ser un equivalent valencià del dia dels enamorats, festivitat que és també coneguda per Sant Donís, (Bisbe de París) per coincidir el 9 d'octubre en la celebració d'este sant.

La Mocadorà consistix en la costum de que el jóvens obsequiaren a les seues nóvies en un present que consistia en un mocador gran de seda o d'un atre teixit que, nugat per les seues quatre puntes, anava ple de fruites i figuretes de massapà. Els més rics els nugaven en una joya.

En la ciutat de Valéncia, com a acte festiu, des de l'any 2003, es celebra, per la vesprada, una entrada de Moros i Cristians, en representació de totes les Comparses inscrites en la Ciutat, recorrent la Glorieta, carrer de la Pau, carrer Sant Vicent Màrtir i Plaça de l'Ajuntament, omplint la Ciutat, durant unes 5 hores, de música i colorit.

A continuació reproduïm el Cant a la Senyera del mestre de Benimaclet, Carles Salvador:

Cant a la Senyera

Senyera!
Símbol viril de la terra,
ala amorosa en la pau,
flama vibrant en la guerra,
clam, bes i llau.

Groc d'espiga i roig de sang,
devallant del blau del cel,
fins a tu no arriba el fang,
sols arriba el sant anhel.
Senyera!
Crit i clamor
de l'amor
verdadera.

Flamejant t'he vist al vent
i te porte dins del cor;
moure fas mon sentiment,
puix que ets feta amb sang i amb or.

Senyera, símbol viril de València,
llum de la pàtria en la pau,
flama de nostra consciéncia,
clam, bes i llau.


Carles Salvador 1920

Animem als benimacleters a celebrar el dia de Valéncia i a penjar una Senyera en el seu balcó

miércoles, 5 de octubre de 2016

La mocadorà, el dia dels enamorats valencians

LA MOCADORÀ, EL DIA DELS ENAMORATS VALENCIANS

La Mocadorà (mocadorada) o Dia de Sant Donís és una festa tradicional valenciana celebrada cada 9 d'Octubre que commemora que en la conquista de Jaume I de la Ciutat de Valéncia, les dones valencianes oferiren fruites i verdures en agraïment. Hui dia els enamorats regalen a les seues novies o esposes un mocador en fruites de massapà.
En motiu de l'entrada del Rei Jaume I i la seua esposa la Reina Violant, el 9 d'Octubre de 1238, els valencians els varen oferir com a ofrena i vassallage, les fruites i verdures de la feraç horta valenciana.
En el transcórrer dels anys i per a festejar esta data, els Mestres Confiters varen crear en massapà una imitació, tant de les fruites i verdures com de les piuletes i tronadors que es cremaven en esta celebració, que presenten embolicada en el mocador tradicional. Esta mocadorà cada valencià li l'oferix a la seua esposa o novia com a reina del seu cor, per lo qual esta festivitat és equiparable a la festa de "Sant Valentí" o Dia dels Enamorats que es celebra en el restant d'Espanya.
Aixina varen nàixer estos postres ya fa més de cinquanta anys, que es denominen "Mocaorà de Sant Donis" perque el dia 9 d'octubre es celebra la festivitat d'este Sant, patró del Gremi dels Mestres Confiters.
¿Qué representen la piuleta i el tronador? ¿Quin és el seu orige i simbologia?
Els experts no es posen d'acort i hi ha versions per a tots els gusts lo que fa l'assunt més misteriós i excitant. Segons unes fonts, la piuleta i el tronador representen dos distints dissenys dels artefactes pirotècnics tan apreciats en terres valencianes. La reconquista de Valéncia pel Rei Jaime I se celebrava cada 9 d'octubre en el llançament de gran cantitat de traques i eixides que inundaven la ciutat de soroll i de l'olor acre de la pólvora.
Despuix de la Guerra de la Successió, el rei Borbón Felipe V, guanyador de la lluita va prohibir tals manifestacions de goig. La ràbia i el descontent popular varen ser mayúsculs, només fa falta imaginar l'embroll que s'organisaria hui dia si a un alcalde o president se li ocorreguera abolir la Falles per decret llei. No va haver més remei que claudicar davant el poder i la força del vencedor, pero l'ingeni popular va trobar una forma de burlar l'odiosa prohibició. Varen ser els reposters valencians els artífexs d'una protesta deliciosa i eloqüent al mateix temps: modelar els dolços típics d'eixes dates, els suculents massapans, en forma d'eixides i petarts: la piuleta i el tronador.

Elaboració: En massapà, fet en parts iguals d'armela i sucre i rebaixat en ous, es formen unes barres farcides de rovell, que estirarem i doblarem per a donar-los la forma de piuleta: en una atra porció igual es fa el tronador. Es couen i despuix es decoren en sucre glass.

Les fruitetes s'elaboren manualment, en massapà de distints colors, segons la fruita que es vol imitar. La mocadorada consistix en preparar un tronador, una piuleta i diverses fruitetes de massapà. Despuix s'embolica tot en un paper i posteriorment en un mocador.


Poden comprar la mocaorà en qualsevol forn del nostre poble de Benimaclet. Ilustrem esta entrada fotografies de la mocadorà especial del Forn de Cuenca de Benimaclet d'este any 2016.

martes, 4 de octubre de 2016

Eduard Buil, poeta exiliat

EDUARD BUIL I NAVARRO, POETA EXILIAT



Eduart Buil i Navarro va nàixer en la Ciutat de Valéncia el 08 de Decembre de 1898. Escritor i poeta valencià. Treballador de banca en el Banc Popular de les Previsions del Pervindre en Valéncia. Membre de la Federació de Banca de l'UGT. Com a escritor i periodiste va colaborar en les revistes Taula de Lletres Valencianes, El Camí, Pensat i Fet i Revista Valenciá. Va publicar poemes, comèdies i texts narratius en les coleccions lliteràries Teatre Valencià, Nostre Teatre, Nostra Novella i Galeria d'Obres Valencianes. Va ser reconegut en el títul de “Mestre en Gay Saber” en guanyar la Flor Natural en los Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia que organisà la Societat d'Amadors de les Glòries Valencianes Lo Rat Penat en 1931. Durant la guerra civil va ser director d'Avant, orgue de la Federació Socialista Valenciana i del diari La Correspondència de Valéncia. Aixina mateix va ser redactor del Mercantil Valencià i de Verdad. Va presidir l'Associació de la Prensa i el Sindicat Professional de Periodistes de l'UGT i va ser secretari d'informació i prensa del Comité Directiu de l'Agrupació Socialista de Valéncia. En finalisar la Guerra Civil es va exiliar en Marsella (França) i d'allí va passar a Orà (Argèlia). Va estar tres anys en Companyies de treball en Bou Arfa i Colom Bechar i en acabant de la lliberació va treballar com a cap contable d'Intendència del ferrocarril Mediterràneu-Níger en Colom Bechar (Argèlia). Posteriorment es va instalar en Casablanca (Marroc) on va desenrollar una gran producció lliterària. En 1966 es va jubilar traslladant-se a Valéncia a on va colaborar en La Hoja del Lunes i Valencia Atracción i va continuar la seua obra lliterària. Va faltar en Benimaclet el 10 d'agost de 1973.

Entre les seues noveles publicades trobem: La darrera fada, El bateig, Mentres la vida riu, El dolor de trionfar, Baix la cólera del Deu, Fang en les ánimes i El miracle de la rosa marcida.
En poesia publicà “Versos valencians”.
En teatre va ser molt prolífic, destacant obres com: El crit de la sanc, Les dos germanes, La neta del guarda-agulla, El celós. Entremés, Ganes d’agradar, Les Creus de Maig, El sô Rafel torna a València, El gancho, No et fies de l’aigua mansa, La nina de cristal, Comença la festa, ¿Quin hora es ... Peret?, Amor en amor es paga,...

Benimaclet li va dedicar un carrer en recort del poeta i lliterat fill adoptiu del poble.



BENIMACLET, EL MEU POBLE

En la extensa vega ubèrrima de la terra valenciana
que de fruites i de roses, primorosa, s'engalana
existix un poble digne qu'es molt gran sent xicotet;
és un poble en que palpita la noblesa més magnànima,
és un poble qu'atresora els amors de la meua ànima,
qu'en el cor el porte sempre arrelat: Benimaclet.
Es un poble humil, simpàtic, qu'es pot dir que no té história
i, no obstant, és tan bonico que lo d'ell em sap a gloria.
Jo volguera huí cantar-lo com ningú l'haja cantat,
Es el poble qu'atres dies em cridava p'el “Poeta”
volguera jo huí ser-ho per volcar en ma paleta
sa alegría, sa hermosura, son encís y sa bondat.
Es un poble un ram de cases que té al front l'extensa horta,
Ahón la gent sent en son ànima de la Raça la fe forta,
El treball, la poesía, el encant, la tradició;
a l'orient, la mar llatina en murmuris l'acarona
a occident, la Ciutat-Mare sos amors, fervent, li dona
amb la forga sobirana de sa càlida emoció.

Hortolana i marinera, ciutadana i sempre noble,
esta Vila - huí ja un barri de la Vega- encà és un poble
ahón la gent viu més unida; hi ha un carinyo de germáns;
allí es guarda aquell aroma de les époques pasaes
de les festes de les hortes, de les clares nits d'albaes
en qu'amor i galanura hi ha en els pits dels hortoláns.
Allí el líric entusiasme de la “Festa del Encuentro”
quan Jesús i nostra Verge s'en ajunten en el centro
de la Plaça en el matí que lluix radiant el sol
per l'aire, l'aleluya , mil coloms, vítols de festa
son un himne i un poema de pasió santa i honesta
que derramen sobre l'ànima son claríssim arrebol.

I la Festa qu'es fa al Cristo i a Sant Lluís en que la traca
solta els trons de sa alegria, de sabor que se destaca,
els cohets qu'en les barraques tracen noms en raigs de foc
quan es torna el Sant a Vera, i els xics joves tenen una
pasió forta qu'es desgarra en cohets baix de la lluna,
atres Festes d'este poble qu'al meu pit saben a poc...
I eixes xiques tan boniques, tan polides i tan blanques
els xiquets i les xiquetes que del cor son dolces branques
que desfilen, primorosos, en lluïda procesó;
semblen novies per lo pures, per l'encant de sa mirada
eixes nines que somriuen baix un vel de desposada
en son tratje sense màcula de primera comunió.



I este poble en el “Certàmen”, ¡cóm palpita d'impaciéncia
quant sa Banda, per el triunfo, marxa, ardida, a ma Valencia
duent la fe de sa bandera i esperanses en el pit;
i quant torna, victoriosa, recibix en llums i en vives
que son himnes d'alegria, que son làmpares votives
que l'amor de tot un poble encén líric, en la nit...



No vaig nàixer en el poble, peró en sentc fill de sa terra
per la que la sanc donara en la pau com en la guèrra.
Allí vaig trobar la ditxa, l'alegria i l'amor;
en sa esglesia vaig unir-me amb la dona que jo adore.
Allí van nàixer les filles qu'en mil besos jo devore,
allí està quant en ma vida té ternura i té dolçor.



En la terra sacrosanta de son líric sementèri
-flors pomposes i risuenyes qu'en la nit son un saltèri
que desgrana melodies que me omplin d'emoció-
ja reposen per a sempre de qui vullc sos pobres pares,
en éll dorm el etern somni la que fon la meua mare…
Cóm a tu, poble de l'ànima, no te tinc de voler jo?…
En la terra beneida vullc, al cap de ma seguida,
quan els anys o la desgracia trenquen ja ma pobra vida,
en el fondo de ta entranya per a sempre reposar...
Perdoneu a éste poeta que de tant com volía
la emoció que l'embargava va tallar sa poesia
puix és tant lo que l'adora que no pot ja més cantar.

Del llibre “A traves d' una vida” publicat per L'Agrupació Literària “Amics de la Poesía” en 1972.

Poble de Benimaclet