miércoles, 29 de marzo de 2017

Alboraya tan gran que és...

ALBORAYA TAN GRAN QUE ÉS....


Fa uns anys en la Televisió Valenciana s'emetia un programa titulat "El poble del costat", una idea que tal volta estiguera treta, d'una série de llibres de Manuel Sanchis Guarner titulats "Els pobles valencians parlen els uns dels altres" a on s'arreplegaven dites, refranys, malnoms, creences, rivalitats, piques i baralles d'uns pobles i d´atres del costat. La proximitat agudisa l´amistat, pero, a voltes, també el rencor d'uns sobre els veïns, se fan grans amistats i amors indestructibles, pero també enormes ferides i trencaments fatals. Estos odis poden fer-se extensius a províncies, regions o països.

En el cas de Benimaclet hi havia una rivalitat clara: Alboraya. Benimaclet només llimita en la Ciutat de Valéncia i en el poble de l'orchata. La frontera estava molt ben establida, la séquia de Vera, en mig dels camps magníficament llaurats pels llauradors d'abdós pobles. A partir del pont de Pedra a on la séquia de Vera creua el Camí de Farinós, és el mateix camí el que servix de llímit (a partir d'este punt la rivalitat no és tan gran degut a que les famílies estaven molt barrejades).



Encara que poc a poc se va perdent en la memòria dels nostres majors, hi hagué un temps en que aquella rivalitat era molt marcada, sobretot per banda dels més jóvens, tant de Benimaclet com d'Alboraya. Encara hi ha majors benimacleters que recorden haver anat a la “frontera”, a la séquia de Vera, a fer harca en els alborayers. Fer harca és una expressió valenciana que significa “Baralla en pedres entre gent jove o chiquets” i que prové de l'àrap marroquí harka (moviment de tropes). En aquelles baralles més d'un jove va acabar ferit.

És cert que els que feen harca eren majoritàriament els jovenets varons de Benimaclet, pero la rivalitat no era exclusiva del gènero masculí. Entre les jovenetes també hi havia una forta rivalitat en les d'Alboraya i d'aquella rivalitat ixqué este dit:

Alboraya tan gran que és
pareix un corral de vaques
I Benimaclet tant chicotet,
allí estan les chiques guapes.


A pesar de tot, Benimaclet i Alboraya tenen molt en comú i esta rivalitat jovenil no va impedir que proliferaren els matrimonis mixts i les grans amistats entre benimacleters i alborayers. Hui són moltes més els assunts que nos unixen: la defensa de l'escassa horta que nos queda, el cultiu de la chufa i la producció d'orchata,.... A banda Alboraya té més fronts que el Sur, pel Nort la rivalitat en Almàssera i la baralla pel Milacre dels Peixets seguix ben vigent. 

Per a concloure només dir que l'orchata de Benimaclet és millor que la d'Alboraya, sense cap dubte ni voler entrar en polèmica.

domingo, 26 de marzo de 2017

Vera a principis del segle XX

VERA A PRINCIPIS DEL SEGLE XX.


En l'any 1905 la Societat d'Amadors de les Glòries Valencianes, Lo Rat Penat, va organisar una visita a l'ermita de Vera i les seues alqueries. Les personalitats de tan important entitat foren molt ben rebudes per les gents que poblaven Vera i pogueren visitar l'ermita i parlar en els seus habitants. Uns dies més tart se publicà el següent artícul en prensa sobre l'experiència vixcuda aquell día:


En virtut de l'últim apany parroquial, va ser declarada ajuda de parròquia de la de Benimaclet l'ermita de la Puríssima Concepció, que es troba en el caseriu de Vera, a dos quilómetros d'aquell poblat, en direcció a la Malvarrosa. Els socis de Lo-Rat-Penat, aprofitant l'esplèndit i primaveral dia, d'ahir, varen fer una visita al modest santuari mencionat, a penes en les guia de la nostra ciutat.
No és antiga l'ermita de Vera; la seua arquitectura correspon als principis del sigle XVIII, i si abans d'esta época va haver ermitori en el mateix lloc, ha desaparegut tota senyal de la primitiva edificació.
Adossada al molí de Vera, propietat del senyor marqués de Malferit, i sense portada especial que la caracterise, constituïx una sola nau, en cúpula i travessia, pertanyent tot a l'orde dòric.

Altar major en l'any 2016
En l'altar major hi ha un original retaule de talla dorada, d'estil churrigueresc, que conté una bona escultura de la Concepció, escola de Vergara.
Al mateix estil pertany la capella de la travessia, dedicada a Sant Josep, en un regular llenç. En la d'enfront es conserva un altar més important, perque correspon als principis del sigle XVII i es troba decorat en una bona image de Santa María Magdalena; a jujar per la creu de Santo Domingo que ostenta el retaule, pot supondre's que procedix del convent de Predicadors de la nostra ciutat.

Les sis capelles restants, excepció feta d'alguns altars moderns, pertanyen totes a l'época de l'erecció de l'ermita, i entre els varis llenços que es conserven, és digne de menció un de la Santíssima Trinitat, de fins del sigle XVII, que mostra alguns corts practicats, segons es diu, pels soldats francesos que varen pernoctar en este santuari.

Va cridar l'atenció dels visitants un ex-vot que conté la següent llegenda: “En el año 1777, dia 4 de mayo, saliendo por la gola de la acequia de Vera al mar Mariano Camas y Vicente Cardona, con un barquito de 12 palmos de largo, con el objeto de ir a comprar tabaco a la barraca del Cañamelar, fueron arrebatados por un recio poniente y puestos en el golfo fluctuando cuatro días y tres noches, en cuyo conflicto imploraron el socorro de las imágenes arriba expuestas, en cuyo medio fueron socorridos de un barco catalán, que les tomó estando ya en el canal de Ibiza, en el cual era patrón Ramón Oliva, que los desembarcó en Denia.” L'escena del salvament a la vista d'Eivissa, es troba expressada per un bon pinzell, i és de supondre que, arrepenedits els nàufrecs, desistirien de noves aventures que tingueren apariències de manejos contrabandistes.

En l'altar de la Divina Pastora hi ha una image moderna prou apreciable, i un eixemplar ben conservat del quadro de Gamba, que va gravar Jordán en 1814.
No hi ha archiu, ni existixen atres antiguetats que les indicades; el caseriu de Vera comença ya a constituir un poblat, al que ha donat major impuls la recent creació de la coadjutoria. Esta es troba eixercitada per D. Baltasar Benlloch, que és un sacerdot eixemplar. No content en el celós compliment dels seus deures en l'orde espiritual, ha iniciat millores d'importància per a aquell veïnat, entre les que figura en primera llínea la creació d'una escola. Agrupant als veïns més caracterisats d'aquella partida, sense auxilis ni subvencions oficials, ha construït de planta un edifici, i a falta de mestre s'encarrega el bon coadjutor d'ensenyar les primeres lletres a més de cinquanta chiquets, que no tenen possibilitat d'assistir diàriament a les escoles de Benimaclet. Deu li recompensarà tan generós sacrifici, pero nosatres cridem l'atenció del Senyor delegat regi d'Instrucció pública, per a que secunde tan noble iniciativa i concedixca protecció oficial a la modesta escola del caseriu de Vera, que ha naixcut per generació espontànea.


Els socis de Lo-Rat-Penat agraïxen els obsequis de que varen ser objecte per part del senyor coadjutor i de la Junta de Fàbrica, en la que figuren D. Miguel Cuenca, D. Vicent Carsí, don Vicent Prima Marqués, i atres veïns els noms dels quals sentim no recordar, com també a D. José Cuenca i D. Esteban Ballester, que galantment varen oferir els seus carruages als expedicionaris.

sábado, 25 de marzo de 2017

Exposició Pintores de Benimaclet

EXPOSICIÓ DE PINTORES DE BENIMACLET

El passat dia 21 s'inaugurà en la seu dels Socialistes - Casa del Poble de Benimaclet, en el carrer Josep Maria Pinazo número 12, una exposició de Pintures en el lema "Dones de Benimaclet".
En l'exposició poden vore diverses obres de pintores actuals de Benimaclet, en diferents estils i mides. Des de pintores aficionades o més consagrades, totes han tingut cabuda en esta exposició.
Des de Poble de Benimaclet vos animem a visitar-la i fruir de l'art de les nostres veïnes.

Horari d'apertura:
Matins: d'11 a 14 hores
Vesprades: de 17 a 21 hores









Fotos obtingudes de la pàgina de Facebook dels Socialistes de Benimaclet

miércoles, 22 de marzo de 2017

Benimaclet pert el seu Ajuntament

BENIMACLET PERT EL SEU AJUNTAMENT


Sagell de Benimaclet
L'any 1871 va posar fi a l'independència de l'Ajuntament de Benimaclet. L'Ajuntament havia naixcut en el sigle anterior, quan s'organisaren la majoria dels pobles valencians en Ajuntaments. Una Real Orde de 3 de Febrer de 1871 ordenava l'anexió de Benimaclet al gran Ajuntament de Valéncia i l'11 de Juliol del mateix any Benimaclet quedava conformant part del Districte del Mar, encara que mantenia una alcaldia pedànea. La figura de l'Alcalde pedàneu donava a Benimaclet una autoritat entre el veïnat i li permetia certa autonomia.

La principal motivació de l'anexió va ser la crisis econòmica del moment, l'inestabilitat política en Espanya i el creiximent de la Ciutat de Valéncia. Benimaclet era un municipi sense terme municipal. Els habitants de l'horta de Benimaclet, que eren parroquians de Benimaclet, pagaven la contribució a la Ciutat de Valéncia (formaven a la Partida de Sant Esteve per motius històrics), pero feen ús de servicis del poble. Això produïa que els veïns de Benimaclet hagueren de soportar uns gastos que no podien (sobre tot els mestres). Un anys abans, en 1870 Russafa ya s'havia anexionat al Cap i Casal.

En 1821 els veïns de la Partida de Sant Esteve ya demanaren la seua incorporació a Benimaclet, lo que era llògic. Hem de pensar que en aquell moment havien de fer totes les gestions administratives en la Ciutat de Valéncia, a més de 2 Km, en lloc de en Benimaclet, que estava a uns metros. La solicitut dia:
“Juan Gimeno, secretario del Ayuntamiento Constitucional del lugar de Benimaclet. Certifico que dichos señores Electores no se reunieron en la Sala Capitular en el dia que previene la ynstruccion u orden superior para elegir el nuevo Ayuntamiento para este corriente año, respecto de haver puesto una representacion a la Deputacion Provincial los vecinos de esta Parroquia que abitan fuera del Recinto del Pueblo (que en la actualidad todo el distrito de la Parroquia fuera del Recinto del Pueblo, es Jurisdiccion separada de la del Pueblo) solicitando que querian agregarse a esta por ser todos feligreses de una misma Parroquia, por cuyo motivo no se hizo el nombramiento en el dia asignado, que deve ser el primero de Enero. Y no haviendo resultado cosa alguna de la citada representacion asta este dia deliberaron los señores del Ayuntamiento se verificase el nombramiento del nuevo Govierno para este corriente año en el dia de mañana 27 de los corrientes. Y para que conste libro la presente que firmo en Benimaclet a los 26 de enero de 1821. Juan Gimeno”


Pero, no entenem els motius pels quals, és l'Ajuntament de Benimaclet qui en sessió plenària de tots els veïns decidix en votació secreta, per 26 vots contra 36 no acceptar l'anexió de la Partida de Sant Esteve. Segurament el fet de ser un Ajuntament chicotet en poc de volum de faena li assustaria el fet de vore el seu cens aumentat de forma significativa, aixina com la faena a realisar. L'acort municipal diu:

En el lugar de Benimaclet, a los siete dias del mes de Junio de mil ochocientos treinta y siete, ante citacion previa a todo este vecindario, estando reunidos en la Casa Capitular del mismo los señores Dn. Matias Senent Regidor Decano Regente la jurisdiccion del Alcalde, Lorenzo Dolz Regidor Segundo y Juan Arazo, Síndico Procurador General que componen el Ayuntamiento Constitucional con la asistencia del infraescrito secretario y los señores Vicente Zarzo, Bartolomé Belenguer, Francisco Donderis, Mariana Mateu viuda, Felipe Estasio, Pascualet Arazo, Vicente Molina, Mariano Lliso, Vicente Valls, Vicente Alcover, Felipe Estasio mayor, Mariano Meseguer, Vicente Gimeno, Pascual Meseguer, Pascual Almenar, Mariano Buch, Miguel Boscada, Vicente Arazo, Simón Peris, Vicente Beleguer, Francisco Grau, Vicente Pedrós, Antonio Monrabal, Mariano Serra, Matias Martínez, Jaime Greses, José Arazo, Vicente Miralles, (Juan-)Bautista Escuder, Abdón Brocal, Manuel Martorell, Francisco Dolz, Miguel Miró, José Sales, Miguel Aleixandre, Manuel Bartual, Antonio Ballester, Vicente Gimeno, Salvador Martínez, Vicente Marco, Francisco Minguet, Bautista Ciurana, Pelegrín Miró, Vicente Sanmartín, Lorenzo Zarzo, Francisco Marín, Pascual Peris, Ramón Moliner, Luis Querol, Luis Bellver, José Donderis, Vicente Miró, Pelegrín Sanmartín, Pascual Monserrat y el Sr. Presidente manifiesto: Que los vecinos de la Parroquia de San Estevan sujetos hasta ahora a la jurisdiccion de esta capital han resuelto separarse de ella y agregarse a este pueblo a fin de mejorar su estado político apoyados en el artículo 2º de la ley de 23 de Mayo de 1812 comunicada en 14 de setiembre último por el Gefe Superior Político de esta Provincia para la formacion de Ayuntamientos Constitucionales cuya solicitud han propuesto a este Ayuntamiento generalmente por consulta de Dn. Francisco Giner y otros vecinos de dicha Partida. Y con el objeto de tratar asunto tan delicado con la detencion y maduxez que el aunto exige esta corporacion atendido a bien el hacer esta convocacion para que se determine si conviene o no aceder á la insinuada pretensión discutido detenidamente este asunto se determinó se procesiese a una votada secreta de la que resultaron veinte y seis en pro y treinta y seis en contra. De que certifico: Agustín Guillem, secretario.”

A partir de 1851 l'Ajuntament de Benimaclet no pot fer front al pagament dels mestres de l'escola municipal. És per això que se demanà a l'estat que els pagara. Les epidèmies de còlera de 1855, les guerres carlistes i la crisis econòmica foren determinants per a que Benimaclet acabara sense poder fer front als pagaments. En 1863 és la primera volta que es planteja l'anexió a la Ciutat de Valéncia.


“Visto el expediente sobre supresion de Ayuntamiento de Benimaclet de Valencia la Reyna (q.D.g.) ha tenido a bien disponer que se haga constar con la debida precision cual sea la verdadera voluntad de los vecinos de Benimaclet, instruyendose las oportunas diligencias de ls que resulte, si los espresados vecinos desean continuar formando Ayuntamiento independiente ó si por el contrario solicitan agregarse al de esa Capital cuyas diligencias remitirá V.S. con su informe á este Ministerio para la resolucion que corresponda. Y lo traslado á V. para que en cumplimiento de lo que la misma dispone proceda desde luego á instruir, autorizar por Escribano publico las diligencias en que conste por declaracion individual la voluntad de los vecinos de este pueblo, las cuales remitirá V. á la mayor brevedad posible”. Dios guarde á V. m. a. Valencia 31 Julio 1863”

Pero els veïns de Benimaclet rebujaren per majoria l'anexió i l'Ajuntament hagué de fer arrere en les seues intencions. En 1865 hagué de tancar-se l'escola dels chiquets que havien d'anar fins al carrer Sagunt.

En 1870 l'Ajuntament de Benimaclet i els majors contribuents del poble soliciten de nou l'anexió per no contar en recursos per a atendre l'elevat número d'obligacions (escola, gestió de censos, padrons, quintes, cobro de contribucions,...). La Diputació provincial i el Governador Civil informen positivament. L'onze de juliol del 1871 l'Ajuntament de Valéncia acceptà l'anexió en la condició de no fer-se càrrec del dèficit (lo que no acceptà la Diputació) i una comissió de l'Ajuntament de Valéncia se traslladà a Benimaclet per a recollir la documentació municipal i se va fer l'última anotació en la documentació benimacletera: “Se da cuenta de quedar realizada la anexion de este Pueblo a la Capital” .  

Última acta de l'Ajuntament de Benimaclet (1871)

jueves, 16 de marzo de 2017

Premis de les Falles de Benimaclet 2017

PREMIS FALLES BENIMACLET 2017

105 Poeta Asins–Alegret–Puçol “els Jovenils”



Infantil: Secció Decimotercera: Primer Premi
Major: Secció 6ª B – Sext Premi (José Vicente Zurita Abad)

115 Federic Mistral – Murta




Infantil: Sense Premi
Major: Secció Especial: Sense Premi

125 Baró de San Petrillo – Lleonor Jovani




Infantil: Sense Premi
Major: Secció 2ª A - Primer Premi

185 Poeta Altet – Benicarlo




Infantil: Secció 11 – Segón Premi
Major: Secció 6ª A - Sext Premi

188 Avda Primado Reig – Vinarós




Infantil: Sense Premi
Major: Secció 4 A - Dècim Premi

241 Pare Alegre – Enric Navarro




Infantil: Sense Premi
Major: Sense Premi

270 Cuenca Tramoyeres – Guàrdia Civil




Infantil: Secció novena: Sext Premi
Major: Secció 4ª B - Quart Premi

342 Ingenier Vicent Pichó – Av. Valladolit




Infantil: Secció decimoquarta: Tercer Premi
Major: Sense Premi

352 Poeta Emili Baro – Enric Ginesta




Infantil: Secció Decimoquinta: Octau Premi
Major: Sense Premi

369 Poetes Anònims – Real de Gandia




Infantil: Secció Decimoctava: Tercer Premi
Major: Sense Premi


Falles de Benimaclet 2017 (video)

FALLES DE BENIMACLET 2017



lunes, 13 de marzo de 2017

Les falles de Benimaclet per Carles Salvador

LES FALLES DE BENIMACLET PER CARLES SALVADOR


Carles Salvador
Carles Salvador, el mestre de Benimaclet des dels anys 30 fins a la seua mort en 1955, a banda de la seua llabor com docent, s'implicà en totes les activitats culturals del poble. Ell va ser l'encarregat de realisar la majoria dels llibrets de les Falles de Benimaclet durant aquells anys.

De tots es conegut que el primer Llibret de Falla de l’història fon el que escrigué Josep Bernat i Baldoví en 1855, per a la falla de la placeta de l’Almodí, i que duya per títul El conill de Vicenteta i don Facundo.


En l’any 1903 Lo Rat Penat volgué despertar les inquietuts lliteràries de poetes i comissions i va arreplegar el testic que deixara en l’aire Bernat i Baldoví convocant i organisant el primer Concurs de Llibrets de Falla. Des d'aquell moment els grans poetes valencians han escrit llibrets de falla i participat en este concurs lliterari, entre els que destaquen molts poetes de Benimaclet com: Josep Maria Bayarri, Ricart Sanmart o el mateix Carles Salvador. Atres poetes consagrats que han guanyat premis de Lo Rat son: Eduart Escalante, Constantí Llombart, Maximilià Thous, Josep Peris Celda, Almela i Vives,... i un llarc etcétera que donarien forma i estil definitiu al llibret —la majoria d’edat— més que sempre ha estat i està en constant evolució.

En 1944 Salvador dedicava uns versos als fallers i veïns de Benimaclet del moment i nos servix per a fer-nos una idea de qui vivia en aquell moment en el nostre poble:

COMISSIO D' HONOR




Esta Comissió d' Honor
com té al poble gran amor.
i les falles tant s'estima
ja voràs com no escatima
i es porta com gran senyor.

Josep Esteve Monserrat
Com li agraden tant les xales
ell no podía faltar
en la festa de les falles.

Hermelando Estellés Cortina
Un indústrial divertit.
treballador molt formal
que no es xupla mai el dit.

Salvador Chancosa Donderis
No pot ser un mal fallero
sent fill de Benimaclet
ademés xocolatero.

Josep Almenar Bayarri
Vixca la festa fallera,
els bunyols i el bon tabaco
que ix de la tabacalera.

Carles Duz Martínez
La broma li ve de rasa
a este senyor comerciant
“del comercio de esta plaza».

Pasqual Monzó Duz
Que és músic prou s'endivina
dels que porten el compás
que no mai desafia.

Victoriano Duz Martínez
Es un home prim i alt.
¿Vosté el coneix? També jo.
Te dóna a fumar tabaco
i te neteja en sabó.

Josep López Sancho
Ja pot ser un gran faller
mentres les moles li molguen
a este senyor moliner.

FALLERS MAJORS

Es clar que en Benimaclet
Falleros Majors tenim
perqué a ser-ho tenen dret
perqué no consentim
fer res que estiga mal fet.

Don Vicent Zaragozá Miró
Metge moreno i simpátic
tan divertit com formal;
en el poble és bon festero
i…és torero en Benasal.

Don Lluis Ferrer
Home docte i molt formal
el seu càrrec li cau bé
de Metge Municipal.

Don Diógenes López Mechó
Es un metge de primera.
molt estudiós i molt bo;
adoneu-vos si és gran metge
que a més de metge és Mechó.

Don Rafael Cuenca García
Diuen que és un home serio
este fallero major.
¿Quién me compra este misterio?

Ramón Lliso Zarzo
Es bona firma industrial
construïx edificis;
per al treball és formal
i ningú li coneix vicis
que al cos li pugen fer mal.

Pablo Ventemilla del Valle
Se fa una casa bonica
aixó pa mi está ben fet:
será la casa més alta
que hi haurá en Benimaclet.

Josep Duz Alejandro
Tan xicotet com jo sóc
tinc el monyo rullet
si me diuen a qui semble
jo diré que a un bon faller.

Josep Marco Monserrat
Xapes i bronzes hui són
dos negocis per a fer
grans negocis per el món
si el que els fa és un bon faller.

Josep Lillo Escrivá
Cal tindre molt bona sang
per a passar-se la vida
sempre sentat en un banc.

Melchor Giner Reig
Si tots sabem que fa xapes
que té xapes de ferm
potser ne done a la falla…
la falla de Sant ]osep.

Alfredo Giner Reig
Ací més xapes encara
i tableros encolats.
un bon puro i uns bunyols.
en cassalla arremullats.

Vicent Pérez Sania
Empleat, si, ja lo “siento”
que no estic sort o teniente.
Este senyor és Vicente
que está en l'ai Ayuntamiento.

Manuel Alvarez “Andaluz”
¿Torero m'has dit? ¡Apreta!
S'estima tant les orelles
que com les talla a parelles
té ja plena una maleta.

Josep Aguiló Cristòfol
En licors mai no es" fa el tòfol
Josep Aguiló Crislófol
en atra Casa no begues.
¡Bodegues!
Tu si vols ser campetxano.
Carmelitano.
Tant si eres alt: o eres nano
la beguda que t' agrà
és segur que la tíndrá
Bodegues Carmelitano.

Salvador Lluch
En el Cine i el carrer
és un home que molt val.
Ja pot estae satisfet
perque té un Cine Ideal.

Casa Cristóbal Miravet
Tu si vols tindre bon temple
beu sempre
aperitiu dolç o eixut.
Vermut
per a aplacar bé la set.
Kisset
estaràs tan satisfet
més sà que una campana.
Per si un dia no tens gana
beu sempre Vermut Kisset.

Marcelino Giner Molina
Té les cases pa rabiar
segons malparla la gent;
peró les té pa alquilar.

Josep M. Navarro Corresa
¿Com no ha ser un fallero
si és home de foc i fum
per ser bon tabacalero?

Josep Albert Giner
Es llaurador i no llaura.
no llaura i és llaurador:
els negocis de la terra
són negocis de senyors.

Salvador Almenar
Llaurador que llaura i rega.
entaula i fa caballons.
sap abonar els melons
i el forment. si cal se'l sega.

Josep Antón Medina
Es un pollo ben plantat
sap lo que és un pollastre
de la Granja, ben cebat.

Francisco Giner Benlliure
President del Musical
perqué té molta afició
perqué ho mereix i val.

Carlos Aranda Estellés
Procura per la salut
peró si tu caus malalt;
este farmacéutic té
hasta porgues pa cavalls.

Carlos Lillo Escrivá
Si celebrar bé tu vols
estes festes, fes-li un trate:
que te convide a bunyols
després a xocolate.

Francisco Giner Soler
No cavíl-les ni et descolles
que este és igual que son pare:
els testos són com les olles.

Joan Batiste Martínez
Com Alcalde és un gran home
ni rabia ni es desinquieta
té recta sempre la vara
abans estava en la Dreta.

Enrique Guasp
Es digne Jefe Local
de la F. E. T. y de les J. O. N. S
home serio i molt formal
en totes les ocasions.

Eduardo García “Anís Maura”
Cego abans i am s' hi veu
perquè beu
unes copes, cinc o sis.
Anís;
no podia i ara llaura
Maura.
Si el que vol salut restaura
el seu cos ple d'alifacs
ara fa la vida a bacs

és perqué bea “Anís Maura”.

viernes, 10 de marzo de 2017

Ruta pels Bunyols de Benimaclet

RUTA PELS BUNYOLS DE BENIMACLET

Benimaclet ya està en falles i en elles nos acompanya una tradició gastronòmica que es remonta a finals del s. XVIII: els bunyols valencians.

En algun moment indeterminat, al voltant del fòc de les falles a on les dones dels fusters, considerades les primeres bunyoleres, repentinades, molt endreçades i en impoluts davantals blancs, colocaven uns bidons de ferro que ampraven com a fogó i feen en llenya saborosos bunyols que degustaven a lo llarc de tota la velada. S'explica també que les dones els solien acompanyar en anís mentres que els hòmens s'atrevien en l'aiguardent.

Actualment els antics bidons de ferro han segut substituïts per cuines de gas butà i els licors d'abans per un bon got de chocolate per sucar-los. A pesar de tot, lo que no ha canviat és la facilitat de trobar estos llocs ambulants al voltant dels monuments fallers.

Elaboració i recepta

La recepta dels bunyols de vent ha anat passant de mà en mà generació darrere generació i hui en dia encara es manté intacta la manera original d'elaborar-los. Pareix increible que en pocs ingredients i tan bàsics i naturals com rent, farina, aigua i una miqueta de sal s'obtinga un producte tan bo i dolç. N'hi ha prou en agafar una bola de massa en una mà, chafar -en el dit polze per crear el seu típic forat central, deixar-lo caure sobre l'oli molt calent i fregir durant aproximadament mig minut.

En Benimaclet

¿Quins son els millors bunyols de Benimaclet? Vos animem a fer un recorregut gastronòmic per a poder tastar tots els bunyols que se fan en el poble de Benimaclet.

Bunyols Adela en els anys 60
La primera parada són els Bunyols d'Adela. Els Bunyols d'Adela són els més antics i tradicionals de Benimaclet. És la tercera generació d'una família molt coneguda i volguda en Benimaclet pels deliciosos bunyols que prepara cada any per estes dates. Aplega l'olor a pólvora de les Falles i Pepita Zarzo Ruiz ya sap que toca preparar la parada per a vendre bunyols. La parada es troba situat en el carrer Enric Navarro 22. L'iniciadora va ser Adela Ruiz, que va faltar als 93 anys, i la tradició l'han continuat les seues filles i nets. A qui no els haja tastat ya te per a on començar.

Podem continuar per la plaça fins al carrer Puçol on trobem els Bunyols del carrer Puçol (en el local on es plantava el belem de Benimaclet), en front del Forn de Cuenca se situa està parada regentada des de fa uns anys per dònes de Benimaclet, com la Chocolatera. Fan diverses classes de bunyols (carabassa, figa,...)

Eixint del casc històric de Benimaclet pel carrer de Masquefa nos trobem en dos clàssiques orchateries:

Orchateria Rin: Una clàssica orchateria de Benimaclet que fa deliciosos bunyols durant la temprorada fallera. Una bona opció per a pendre els bunyols assentat en un chocolate calentet.

Orchateria Els Sariers: Atra opció de tastar bons bunyols en Benimaclet. Bunyols de carabassa de bon tamany que se poden tastar tot l'any.


Una volta els hajau tastat tots ¿Quins bunyols preferiu?

miércoles, 8 de marzo de 2017

Adelina Montesinos, Homenage a la dòna treballadora de Benimaclet

ADELINA MONTESINOS, HOMENAGE A LA DÒNA TREBALLADORA DE BENIMACLET

Donya Adelina Montesinos va ser una de les dònes que més feren per fer avançar al poble de Benimaclet en els difícils anys de la mitat del segle XX.  Arribà a Benimaclet en l'any 1928, només llicenciar-se en Farmàcia en Granada- Eren atres temps, i aquell any només 3 dònes conseguiren la Llicenciatura de Farmàcia.

Benimaclet en aquells temps estava en mig de l'horta, separat de la ciutat. Donya Adelina venia  a Benimaclet en el trenet, travessant les hortes per a arribar a la seua farmàcia. Inicialment s'instalà la farmàcia en el carrer Nostra Senyora de l'Assunció a on hui hi ha una carniceria de cavall.

En només 20 anys començà a elaborar formules magistrals. No eren temps de medicaments i grans farmacèutiques. Els farmacèutics havien de realisar les formules en els seus laboratoris i aixina donar servici als pacients. Va ser famós el seu xarop "PULMOCEL", molt efectiu.

En els anys 30 destacà en la lluita del poble de Benimaclet contra l'instalació de les Cambres de Beccari. La seua intervenció davant de l'Alcalde de Valéncia en 1932 defenent en arguments científics la no conveniència d'estes Cambres quedaran per a l'Història de Benimaclet. (Ací reproduïm la notícia sobre la seua intervenció)

La penúria de la postguerra marcà una época molt difícil per a Donya Adelina. Les dificultats econòmiques de molts veïns junt el l'aument de malalties infeccioses pròpies de moments de depressió se cegaren en Benimaclet. Sabem per molts testimonis les gestions que va fer Donya Adelina per a que els veïns de Benimaclet conseguiren la recent descoberta "Penicilina" que salvaria moltes vides en el poble. També ajudà a conseguir "PELARGON", un substitut de la lactància materna.

Al créixer el poble i passar a estar el centre neuràlgic en el carrer Valéncia (hui Baró San Petrillo), la farmàcia se traslladà a l'ubicació actual. Enfront del Casino Musical, al costat del Banc de Valéncia i del Casino Parroquial.

La seua neboda, actual farmacèutica, la recorda com una dona decidida i avançada per al temps que li tocà viure. Junt al mege del poble, Don Diogenes Mencho, i l'alcalde, Miquel Cuenca, conseguiren construir el primer Ambulatori de Benimaclet.

Donya Adelina creà una saga de farmacèutics i la seua neboda Donya Adelina Montesinos i el seu renebot Agustí, seguixen en el mateix lloc a on sa tia fa casi 90 anys comença a eixercir la Farmàcia.

La present entrada s'ha fet gràcies a l'informació que nos ha facilitat la neboda de Donya Adelina Montesinos. Poden llegir ací l'escrit que dedica Donya Adelina a sa tia.







UNA SEÑORITA ACTUA DE ESPONTANEA 
(Las Provincias 5 de Març de 1931)

Tiene el titulo de farmacia y lee un largo escrito en el que se habla del emplazamiento de las cámaras Beccari, al que se opone el vecindario de Benimaclet.

Se llama doña Adelina Montesinos, y de su escrito publicamos lo más saliente.

Hace constar lo siguiente: "He venido aquí impulsada por lo que creo mis deberes sociales. Pero no aquellos que se relacionan con mi sexo, sino por los que se derivan de mi profesión de farmacéutico. Os pido, pues, que me escuchéis sin otra preocupación que la que os sugieran mis palabras y más atentos al valor de las 5 mismas que a otras consideraciones de las que de antemano quiero desposeerme.

No estaría justificada mi presencia  si viniese a repetir argumentos. Pero desde el último espontáneo que me ha precedido, el médico señor López, con quien me encuentro solidarizada en absoluto, se ha producido un hecho nuevo. Este es el informe de los técnicos municipales, que se dió lectura en la sesión pasada y dieron a la publicidad casi todos los diarios locales.

Los señores firmantes del referido informe no limitaron su  acción a formular éste en los términos moderados y objetivos que cumple a su misión y al carácter popular que tiene …este asunto, sino que despliegan estrategias polémicas demostrativas de cierto " apasionamiento". ¿Podía esperarse de los firmantes del informe otra actitud? Creemos que no y por eso hemos afirmado antes que era innecesario el informe.

Es muy difícil la contestación al informe sin dar a este escrito la desmesurada proporción de aquél, y como me preocupa el no ser molesta, procurará resumir las objeciones.

Pasemos por alto las dificultades que pueda ofrecer la resolución del problema de las basuras y la conclusión de los técnicos municipales respecto al procedimiento más conveniente, que es el que implantarán en Valencia.

Recogemos la afirmación rotunda de que el estercolero de Benicalap paralizó por completo la construcción de viviendas; Esto comienza “ya a ocurrir en la zona de Benimaclet, donde han quedado sin efecto algunas proyectadas construcciones ante el acuerdo de la instalación de las cámaras. El daño que se inferiría a la urbanización de esa zona si se instalan las cámaras es incalculable, porque nadie ha de aventurarse a construir cerca de las mismas.

El emplazamiento del que protesta Benimaclet no está a cuatrocientos metros, “sino a ochenta y cuatro de la última barriada; no es una gran distancia, pero desde luego“ podemos afirmar que no es la que se prescribe para establecimientos que puedan ser molestos o peligrosos. Entre tantas razones como aduce el informe, no vemos ninguna cita de disposiciones legales sobre la materia.

Este aspecto de la cuestión se ha silenciado con deliberado propósito, declarando que se trata de un centro fabril que puede ser emplazado en cualquier punto de la urbe.

La contestación que se da en el referido informe a Las alegaciones de la Facultad de Medicina, habrá hecho pensar a los dignos miembros de esta ilustre corporación, que las razones aducidas son pueriles, para usar un calificativo benévolo y que con ellas no se destruye ni mucho menos la protesta mesurada, pero enérgica en el fondo de aquella Facultad.

Los técnicos municipales no se han limitado a lo que está dentro de su misión, sino que se desplazan al asegurar que otros municipios rechazarían el emplazamiento y prejuzgan, y  en esto, sin darse cuenta, nos dan la razón los técnicos municipales. Es una molestia que hemos de sufrir los vecinos de Valencia, mejor dicho del poblado de Benimaclet, porque los de otras agrupaciones municipales no los tolerarían se gravaría el presupuesto. En esta declaración está implícito el reconocimiento de que las cámaras han de producir molestias y que privan más los intereses de la empresa que los de la ciudad.
Por último: ¿No es lógico suponer que si las cámaras están bien a una distancia de “cuatrocientos metros según el informe, ochenta y cuatro según nuestras medidas, estarán mejor a mayor distancia? ¿Por qué, pues, no se busca un emplazamiento más distante de poblado y se desvanecen todos los temores y todos los peligros?

Únicamente pido que se resuelva pronto y en justicia.»

Al terminar La señorita Montesinos la lectura, parte del vecindario femenino de Benimaclet que ocupa la tribuna pública, aplaude.

El Alcalde advierte a la señorita Montesinos que ha oído su informe, que pasa por alto, como homenaje a la mujer, aquellas frases que la Corporación pudiera considerar mortificantes, asegurando que la solución del asunto la desea el Ayuntamiento y a ella irá, pero siempre por los caminos de la razón, nunca por actos que pudieran interpretarse como una coacción.

Al terminar la sesión, los pasillos de la Casa Consistorial estaban ocupados por parte del vecindario de Benimaclet, en su mayoría mujeres y muchachas jóvenes, que defendían, como es lógico y natural, lo que consideran perjuicio para sus intereses.

El Alcalde repite a los reunidos las frases pronunciadas en la sesión al contestar a la señorita Montesinos, se dan unos vivas a Benimaclet y suenan nutridos aplausos.

El Alcalde señor Maestre dice a los reunidos que la forma en que actuaban en este asunto, un tanto coercitiva, no era la más apropiada, porque lo que se puede lograr con la razón, se pierde por la coacción, y terminó afirmando que asumía toda la responsabilidad y que mientras en esa actitud un tanto coercitiva se produjesen, no había resolución posible.

Los vecinos de Benimaclet salieron poco satisfechos.

ADELINA MONTESINOS, UNA MUJER TRABAJADORA

Mi tía Adelina llegó a Benimaclet ,que entonces era una pedanía con Alcalde, en 1928,recién licenciada por la Universidad de Granada.

En aquel año solo fueron tres las mujeres que consiguieron la Licenciatura en Farmacia.

Ella contaba que venía en el “trenet”, acompañada siempre de su madre,(Doña Joaquina),mi abuela, atravesaban ramblas y huertas hasta llegar a la “botica”.
En aquella época no todas las calles estaban adoquinadas, solamente la plaza donde se ponía el mercado, por eso se instaló en la calle Asunción donde hoy hay una carnicería de caballo.

La joven farmacéutica ,pues sólo tenÍa 20 años, se inició en la elaboración de formulas magistrales para suplir la falta de especialidades de aquella época. Fue famoso su jarabe “PULMOCEL”, muy efectivo, así como sus emplastes y digestivos.

La penuria y escasez de los años 40-50 ,nuestra postguerra, marcó una época muy difícil para mi tía, sé por muchos testimonios que ella ayudó a muchas personas del Pueblo de Benimaclet a conseguir la preciada “penicilina” que escaseaba en aquella época y también a las madres que no podían amamantar a sus hijos con el novedoso “PELARGON”.

Con la construcción del MUSICAL y la apertura de la oficina urbana n.7 del Banco de Valencia en la calle Barón de San Petrillo (antes calle Valencia)trasladó la botica a la misma planta baja que estamos ahora.

Yo la recuerdo como una mujer decidida y avanzada en ideas para el tiempo que le tocó vivir, me contaba muchas anécdotas vividas con el Alcalde “MICALET” Miguel Cuenca Tramoyeres y el médico D. Diogénes y entre todos ellos se inició el primer Ambulatorio de Benimaclet.

Creó una saga de farmacéuticos y tanto mi hijo Agustín como yo, seguimos en el mismo lugar del “Pueblo de Benimaclet”

Precisamente escribo esto en el día de la mujer trabajadora que ella ejerció toda su vida.

Gracias tía

ADELINA MONTESINOS.




Poble de Benimaclet