Alboraya tan gran que és...

ALBORAYA TAN GRAN QUE ÉS....

Fa uns anys en la Televisió Valenciana s'emetia un programa titulat "El poble del costat", una idea que tal volta estiguera treta, d'una série de llibres de Manuel Sanchis Guarner titulats "Els pobles valencians parlen els uns dels altres" a on s'arreplegaven dites, refranys, malnoms, creences, rivalitats, piques i baralles d'uns pobles i d´atres del costat. La proximitat agudisa l´amistat, pero, a voltes, també el rencor d'uns sobre els veïns, se fan grans amistats i amors indestructibles, pero també enormes ferides i trencaments fatals. Estos odis poden fer-se extensius a províncies, regions o països.

En el cas de Benimaclet hi havia una rivalitat clara: Alboraya. Benimaclet només llimita en la Ciutat de Valéncia i en el poble de l'orchata. La frontera estava molt ben establida, la séquia de Vera, en mig dels camps magníficament llaurats pels llauradors d'abdós pobles. A partir del pont de Pedra a on la séquia de Vera creua el Camí de Farinós, és el mateix camí el que servix de llímit (a partir d'este punt la rivalitat no és tan gran degut a que les famílies estaven molt barrejades).

Encara que poc a poc se va perdent en la memòria dels nostres majors, hi hagué un temps en que aquella rivalitat era molt marcada, sobretot per banda dels més jóvens, tant de Benimaclet com d'Alboraya. Encara hi ha majors benimacleters que recorden haver anat a la “frontera”, a la séquia de Vera, a fer harca en els alborayers. Fer harca és una expressió valenciana que significa “Baralla en pedres entre gent jove o chiquets” i que prové de l'àrap marroquí harka (moviment de tropes). En aquelles baralles més d'un jove va acabar ferit.

És cert que els que feen harca eren majoritàriament els jovenets varons de Benimaclet, pero la rivalitat no era exclusiva del gènero masculí. Entre les jovenetes també hi havia una forta rivalitat en les d'Alboraya i d'aquella rivalitat ixqué este dit:

Alboraya tan gran que és

pareix un corral de vaques

I Benimaclet tant chicotet,

allí estan les chiques guapes.

A pesar de tot, Benimaclet i Alboraya tenen molt en comú i esta rivalitat jovenil no va impedir que proliferaren els matrimonis mixts i les grans amistats entre benimacleters i alborayers. Hui són moltes més els assunts que nos unixen: la defensa de l'escassa horta que nos queda, el cultiu de la chufa i la producció d'orchata,.... A banda Alboraya té més fronts que el Sur, pel Nort la rivalitat en Almàssera i la baralla pel Milacre dels Peixets seguix ben vigent. 

Per a concloure només dir que l'orchata de Benimaclet és millor que la d'Alboraya, sense cap dubte ni voler entrar en polèmica.