CURACIÓ
MIRACULOSA A UN BENIMACLETER
Corria
l'any 1929, la medicina tradicional estava prou atrassada i els
pacients buscaven solucions màgiques a les seues malalties. Un
personage va sorgir en l'Espanya del moment, Fernando Asuero, havia
decidit seguir la professió dels seus antepassats: la medicina.
Asuero va nàixer en Sant Sebastià en 1887. Els qui el varen
conéixer asseguren que es tractava d'una persona instruïda, jovial,
un home divertit, en gran sentit de l'humor, inteligent i
professional.
Va
estudiar Medicina en l'Universitat de Madrit, especialisant-se en
otorrinolaringologia, gràcies a la seua formació en París i en
l'Universitat de Cambridge. Despuix d'això, Asuero va retornar a
Sant Sebastià per a treballar en l'Hospital de Sant Antonio Abat. A
poc a poc es va ser guanyant les simpaties dels donostiarres, que li
veen com un mege atent i simpàtic, fins que el 9 de maig de 1929, el
nom de Fernando Asuero, de 42 anys d'edat, va botar a les portades de
diversos diaris…
Els
primers periòdics que varen parlar d'ell varen ser els ya
desapareguts Informaciones, El Sol i La Veu, desencadenant la
polèmica a través dels seus sensacionalistes titulars. Des d'aquell
instant, el succés creixeria en intensitat provocant acalorats
debats.
En
aquells dies els diaris nacionals comencen a arreplegar lo que
vindria a cridar-se el “mètodo Asuero”. Consistia bàsicament en
realisar una cauterisació sobre la mucosa del cornet nassal, encara
que posteriorment el mètodo es va simplificar fins al punt de
tractar-se només de l'introducció pel nas d'un estilet en
terminació en forma de roseta, en fret o templat a la flama. Una
operació a través del nas que no necessitava d'habilitats
especials, solament d'una maniobra per a excitar les branques
terminals d'un nervi cridat trigèmin.
Era
un mètodo senzill i inocu. Els malalts que acodien a la consulta del
doctor Asuero podien vore mitigades o curades les seues malalties,
pero mai agravades, ni tampoc vore aparéixer noves dolències. Les
sanacions més espectaculars varen ser les que varen experimentar
personages afligits de diversos tipos d'invalidea, pero el galé
donostiarra afirmava en els seus escrits haver curat també cefalees,
ciàtica, epilèpsia, sorderes, úlceres, cegueres… i no cobrava
incentius per això.
Als
pocs dies uns meges de Valéncia, insertaren en el diari El Pueblo, una
crida per a aplicar la tècnica de manera gratuïta als pacientes que
ho desijaren. Aixina els doctors Muñoz Carbonero i Agustin Campos, otorrins
els dos, aplicaren la tècnica en gran èxit en voluntaris de la ciutat de Valéncia i rodalies.
Un
dels pacients curats va ser Antonio Brocal i Grau de 45 anys i veï
de Benimaclet, que fea més de vint anys que estava invàlit.
El diari El Pueblo ho descriu aixina:
“Antonio
Brocal Grau de 45 años, de Benimaclet a consecuencia de una artritis
no podía mover la extremidad izquierda, ayudándose para caminar en
dos cayados; pero después de aplicarsele el tratamiento, el enfermo
salió por su pie a la calle, dando unos paseos sin necesidad de
apoyo, entre la alegria propia, la de la mujer que le acompañaba y
el asombro del público que presenció la escensa.
La
mujer exclamaba:
-¡Quin
escándalo se mourà en Benimaclet cuant el vechen aixina, después
de vint añs sinse poder acaminar!
Todos
los enfermos tratados quedaron en la clíncia durante unas horas con
objeto de estudiar el resultado, los médicos que asistieron a la
sesión y que continúan en la reserva que se han impuesto desde que
comenzaron estos ensayos.”
A
continuació en la Facultat de Medicina El Doctor Campos, que era
Professor d'Otorrinolaringología, continuà en els estudis en
pacients. Va provar en dos pacientes que patien lordosis i coxalgia
bilateral i monoplexia en disartria en resultat negatiu. En vista
d'estos resultats se varen detindre els experiments en Valéncia,
mentres el doctor Asuero continuava en Madrit.
La
sospita de l'orige psicògen d'un bon número de casos en
manifestacions neurològiques, seus o d'atres meges que varen aplicar
el seu método, es basa en l'espectacular recuperació d'invàlits
que ixen corrent de la consulta a penes aplicada la màgica
“asueroterapia”. Provablement ell mateixa sospitava la naturalea
psicogena d'estos casos quan aclarix, en La Vanguardia del 26 de maig
de 1929, lo següent: “Yo no soc un sabi. Simplement sostinc que el
meu procediment, inútil quan entropeça en una lesió orgànica, en
atres malalties d'orige nerviós, com a paràlisis funcionals,
produïx efectes sorprenents”
En
conclusió les prodigioses curacions del doctor Asuero, com la del de
Benimaclet, representa un interessant eixemple històric de l'efecte
placebo en la curació de processos neurològics d'orige psicògen i
també la considerable freqüència d'estos trastorns en el primer
terç del sigle XX en Espanya.
No hay comentarios:
Publicar un comentario