domingo, 29 de enero de 2017

Benimaclet en el Guiness

BENIMACLET EN EL GUINESS


El dia 3 de Decembre de 1995 quedarà per sempre en la memòria de molts habitants del nostre poble degut a que Benimaclet entrà en el llibre Guiness dels Récorts. Aquell dia el Poble de Benimaclet, gràcies a l'iniciativa d'un grup de jóvens (el Grup Universitari Parroquial- GUP), conseguia posar 1.066.810 pessetes "rubies" (6411.6 €) en filera arribant a 22.403 metros de llongitut, desplaçant a la ciutat d'Alcalà d'Heranes que fins a aquell moment ostentava el récort (822.500 pessetes i 17.500 metros). La gesta va ser certificada pel notari Vicente Espert i el topògraf Ricardo Andrés, que actuaren desinteressadament.

Des del mes de Maig d'eixe any el proyecte estava en marcha. En la majoria dels comerços de Benimaclet se replegaven en vedrioles pessetes "rubies" o qualsevol donatiu que volguera fer-se. Estes monedes anaven a retirar-se de la circulació inminentment i tenien poc de valor, per lo que la gent se desprenia d'elles en facilitat.

La finalitat d'aquell event era triplement solidària: La construcció d'un pou en Suràfrica, a on se trobava el missioner Rafael Pérez, colaborar en la construcció d'un polígon industrial en El Salvador promocionat pel salesià Pepe Moratalla i en tercer lloc el sosteniment del menjador parroquial “San José” de Benimaclet, a on encara hui acodixen decenes de famílies en escassos recursos de Benimaclet.


Durant vàries semanes el locals parroquials obriren les seues portes al poble per a classificar les monedes i anar colocant-les en fileres en cinta adhesiva de manera que fora més fàcil la seua manipulació el dia del récort. Famílies sanceres treballaven en cadena per a conseguir l'objectiu. Els organisadors conseguiren ilusionar a un poble i pràcticament s'acapararen totes les pessetes de totes les entitats bancàries de la ciutat de Valéncia.

Aquell 3 de decembre s'esperava la presencia d'autoritats per a començar l'acte, pero finalment no acodí cap polític a posar la primera pesseta i hagué de fer-ho el retor de Benimaclet, Juan Luis Orquin. Des de les 10 del matí fins a entrada la nit centenars de voluntaris anaren colocant les pessetes en un recorregut que començava en la Plaça de Benimaclet, Sant Espirit, Enric Navarro, Baró de San Petrillo, Vicent Zaragozà, Emili Baró, Poeta Asins, Puçol i tornava a la Plaça de Benimaclet. Hi hague animació pel carrer per grups teatrals, un mercadet solidari en la Plaça de Benimaclet a on participaren diverses ONGs, servici d'entrepans i beguda per als voluntaris,...

A l'endemà tots els mijos de comunicació (escrits, radiofònics i televisió) valecians se feren resò d'aquella gesta que va inscriure a Benimaclet en el Llibre Guiness i dugué la solidaritat per tot el món. Més de 4 tonellades de pessetes “rubies” se transformaren en pous, fàbriques i dinars.


Aquells jóvens del GUP encara hui realisen actes solidaris. Gràcies al treball realisat de forma incansable pel grup organisant diferents events per a atraure l'interés del públic i gràcies al respal de particulars i de menuts empresaris s'ha conseguit mantindre el menjador obert i realisar molts alvanços en els proyectes de Senegal.

Més informació sobre el GUP i els seus proyectes en : http://www.asociaciongup.es

Més fotos















miércoles, 25 de enero de 2017

Festa de Sant Antoni de Vera

FESTA DE SANT ANTONI DE VERA


Sant Antoni Abat, conegut en Valéncia familiarment con Sant Antoni del Porquet va nàixer en Egipte en l'any 251 i morí en 356. Va ser un monge cristià, fundador del moviment eremític. El relat de la seua vida presenta la figura d'un home que creix en santitat i el convertix en model de pietat cristiana. El relat de la seua vida té elements històrics i uns atres de caràcter llegendari; se sap que va abandonar els seus bens per a portar una existència d'ermità i que atenia a vàries comunitats monacals en Egipte, permaneixent eremita. Es diu que va alcançar els 105 anys d'edat.

Es representa com un vell en l'hàbit de l'orde i en un porc als seus peus.
Segons conta l'història, Sant Antoni Abat en mig de la vida austera que va portar, va descobrir el saber i l'amor divins a través d'observar a la naturalea. D'eixa revelació, va adquirir la costum de beneir als animals i a les plantes. A partir de la seua mort, va ser invocat com a patró dels ganaders i protector dels animals domèstics.

La zona de l'antiga horta valenciana de Benimaclet, situada en les rodalies de l'ermita de Vera, viu encara la seua típica bendició dels animals. Des de ben matí gents del poble de Benimaclet i la seua horta, d'Alboraya i la Malvarrosa acodixen a l'ermita de Vera per a assistir a la primera missa del dia, la de Sant Antoni, oficiada per Julio Ciges, el retor, que més tart sobre una tribuna impartix la bendició als numerosos animals domèstics que acodixen acompanyats pels seus amos a esta cita anual.

La festa es fa gràcies als clavaris i la mateixa servix de reencontre entre antics habitants de la zona, quan el conjunt de Vera tenia prop de 2.000 habitants.
La celebració és senzilla, pero molt emotiva. La majoria dels assistents se coneixen i això és lo més important. Molts llauradors, dels pocs que queden, tornen a esta zona solament en estes festes i eixe reencontre és impagable.
En acabar la bendició se realisa la tradicional rifa en la que s'oferixen pernils, pollets, gallines i dotzenes d'ous, garrafes d'oli i vi, entre atres productes.
La celebració en honor de l'ermità Sant Antoni finalisa en el dispar d'una mascletà a la que seguix un dinar de confraternitat entre clavaris i antics veïns, mentres els visitants poden descobrir el conjunt històric de Vera.



Programa del Dumenge 29 de Giner de 2017
- 10:30h Celebració Santa Missa en l'Ermita de Vera.
- 12:00h.Bendició dels animals
- 13:30h Gran rifa "Sant Antoni"
- 14:00h.Tradicional mascletà

domingo, 22 de enero de 2017

Miguel Cuenca, penúltim Alcalde de Benimaclet

MICALET L'ALCALDE DE BENIMACLET



Miguel Cuenca i Tramoyeres (conegut per Micalet l'Alcalde) va nàixer en el poble de Benimaclet el dia 11 de Març de 1910 i va faltar el dia 19 de Setembre de 1968. Es va casar en acabar la Guerra Civil en Encarnación Ibáñez i frut d'eixe matrimoni varen nàixer tres fills: Encarnación, Miguel i Maria Dolores.

Els seus pares eren forners i llògicament va pendre l'ofici dels seus majors, forner. El seu forn en el pas del temps es va conéixer en el nom de El Forn de l'Alcalde, degut al càrrec que ocupava el seu amo.

Miguel va ser alcalde de Benimaclet durant 24 anys, fins a la seua mort. Com a tal, es va guanyar l'estima i l'amistat de tots els veïns del poble, pel seu comportament eixemplar davant dels que acodien ad ell per a que els solucionara algun problema. Com bon alcalde de poble, a tots atenia sense importar-li l'idea política que tingueren, l'hora a la que acodiren o el motiu pel que el visitaven. Benimaclet no contava en un edifici d'Ajuntament, i és per això per lo que la casa de l'alcalde funcionava com Ajuntament de Benimaclet.

Inauguració d'un carrer per les autoritats.
Miquel és el segon per la dreta.
La seua simpatia i el seu bon fer eren virtuts innates en ell i la paraula NO la tenia apartada del seu vocabulari, puix sempre dia als que li demanaven algun favor “farem lo que's puga”.
Durant el seu mandat com a alcalde, Benimaclet va conseguir una important transformació urbanística, ya que es varen asfaltar varis carrers i es varen construir molts edificis i avingudes importants. De caràcter alegre, casi sempre anava cantant, sobretot, sarsuela, que era del seu grat. El poble de Benimaclet era la seua obsessió, puix sempre estava fent visites a l'Ajuntament de Valéncia per a que no li retardaren els expedients; i en l'Ajuntament dien ”ya està ací l'alcalde exigent i perpetu", en el bon sentit de la paraula. Conten que estant ya malalt, un dia va acodir una dona de l'horta per a solicitar un certificat; la família li va dir que estava en el llit. Pero ell que va escoltar la conversació, cridà a la seua filla i manà que li duguen a l'habitació la màquina d'escriure per a fer lo que solicitava.

Don Miquel era molt amic del Baró de San Petrillo i junt en ell donaren un gran impuls a l'urbanisació de Benimaclet. També va ostentar la presidència del Centre Instructiu Musical de Benimaclet.

De família catòlica, D. Miguel és un fervent devot del Santíssim Crist de la Providència i dels Sants Patrons Abdón i Senent. En agost de 1954 va tindre lloc l'inauguració del nou orgue (l'anterior va ser destruït durant la guerra civil), a l'acte de la qual va assistir el Bisbe Auxiliar, Jacinto *rgaya, que va procedir a la seua bendició sent els padrins el Sr. Alcalde D. Miguel Cuenca i la seua senyora donya Encarnación Ibáñez. Estant malalt va presidir la processó del Crist en 1968, el 15 de setembre, sense poder acabar-la; quatre dies més tart moriria.

En l'any 1963, els Clavaris del Crist de Benimaclet, manaren confeccionar les Sagrades Relíquies dels nostres Sants Patrons Abdón i Senent, que foren beneïdes per Sr. Bisbe de Valéncia. El Sr. Alcalde D. Miguel Conca va fer una alocució reconeixent i enaltint l'esforç i l'entusiasme dels clavaris per a proporcionar a la nostra Parròquia tan valioses Relíquies, component la següent poesia:
Savi Doctor que a Valencia
Honres tant y en nom de Deu,
Va ta bendició i ta Creu
Posant en los cors clemencia!
Hui al estar en la presencia
El goig a totes ufana
en humiltat molt cristiana
Vostre Anell Pastoral besa
Nostra fe cristiana ensesa
Vostre cor de valenciana
El teu cor ple de clemencia
Mai seguí sendes extrañes
Ni per palau i cabañes
Posà mai la diferencia
Tot el gran amor i ciencia
Que en vostre esperit porteu
En brillant i dolça veu
Baix este sol de pur blau,
En la humanitat la pau
Va sembrant en nom de Deu.
Aixina ho espera vostre Alcalde.

MIGUEL CUENCA

Els veïns de Benimaclet reuniren les firmes suficients per a solicitar a l'Ajuntament de Valéncia la rotulació d'un carrer en la memòria del seu penúltim alcalde. Se li posà el nom a la continuació del carrer Baró de San Petrillo (en aquell moment separats per un pas a nivell i les vies del trenet).


Carrer Cuenca Tramoyeres vist des del carrer Baró de San Petrillo. Podem vore el pas a nivell sense barreres per a on passava el Trenet de Valéncia al Grau.

jueves, 19 de enero de 2017

Carmel Pastor, l'Escultor universal de Benimaclet

CARMEL PASTOR PLA, L'ESCULTOR DE BENIMACLET

Carmel Pastor
Carmelo Pastor i Pla va ser un pintor i escultor naixcut en Benimaclet en 1924 i mort en Aquisgrán (Alemània) l'any 1966. Sos pares eren Carmel Pastor Antequera i Consol Pla Arnal, llauradors de “casa Chispa”

Era el major de sèt germans: José, Enrique, Vicent, Rafael, Julio i Ricardo. Estudià en el Colege de Sant Francesc. En 1957 es va casar en Johanna Elizabeth Lizmann, en qui no va tindre descendència.



Via Crucis de San Pietro in Montorio de Roma

Va ser aprenent en un taller i per les seues aptituts cap a l'escultura va ingressar en l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles de la Ciutat de Valéncia. En 1944, recent complit els vint anys va obtindre la Pensió d'Escultura de la Diputació de Valéncia, prorrogada per dos voltes. En 1948 va obtindre el Gran Premi de Roma i una beca per a estudiar en l'Acadèmia d'Espanya en Roma i durant la seua estància va entaular una gran amistat en un atre artiste de la seua generació Ramón Gaya, que va continuar una volta en Espanya. És autor d'un Vía crucis, encarregat per l'embaixada de la Santa Sèu de Roma en 1954, per a que fora colocat en el tossal de Sant Pietro in Montorio.

En 1958, va esculpir una obra similar, esta volta en bronze, per a l'Iglésia de Santa María de Montserrat dels Espanyols, en Roma. Se li va cridar “lo scultore do Papi” perque li va fer els busts a Joan XXIII i a Pau VI.

Dibuix de Carmel Pastor
En les aules de Sant Carles va conéixer a Eusebi Sempere, Manuel Benet, García Borillo, Manuel Gil i Néstor Casani i va tindre com a professors a Rafael Sanchis Yago, Salvador Tuset i Felipe María Garin Ortiz de Taranco.

La Real Acadèmia d'Espanya en Roma es troba situada en el Gianicolo, tossal que domina la ciutat a l'atre costat del riu Tíber molt prop del barri del Trastevere. Dins d'este tossal forma part del cridat "complex espanyol" del Gianicolo, conformat per l'iglésia de Sant Pietro in Montorio, el Tempietto del Bramante, la Real Acadèmia d'Espanya, Vila Vaini -actual residència de l'Embaixador d'Espanya en Itàlia- i el Liceu Espanyol Cervantes.



La Real Acadèmia d'Espanya en Roma fundada en 1873 gràcies a l'impuls d'Emili Castelar. L'edifici s'estructura entorn a un bell claustre cinquecentesco de dos plantes, la seua entorn s'ubiquen els estudis i habitacions dels becaris, alguns en vistes excepcionals de Roma i uns atres dels jardins de la pròpia Acadèmia, d'inspiració romàntica i arbres centenaris, visibles des de la ciutat i dividits per una via peatonal, que servix d'accés de l'Acadèmia al Trastevere, fitada per un bell Vía crucis de catorze baixrelleus en fanc cuit policromat realisats per Carmel Pastor durant la seua estància en esta institució i que substituïxen els mateixos motius antics desapareguts.

Carmel Pastor en 1952 és l'encarregat de la restauració del Sepulcre dels Boil, en el Claustre Major de l'antic Real Convent de Sant Doménec, en Valéncia, monument molt lligat a l'història de la ciutat, des de la reconquista d'esta pel rei don Jaume I d'Aragó. En este mateix any participa en la Bienal de Venècia en representació d'Espanya.




martes, 17 de enero de 2017

Salvador Almenar, l'últim alcalde de Benimaclet

SALVADOR ALMENAR, L'ÚLTIM ALCALDE DE BENIMACLET



Salvador Almenar
Salvador Almenar i Traver va nàixer en Benimaclet el 8 de juny de 1919, fill de Salvador i Teresa, va ser batejat en la Parròquia de Ntra. Sra. de l'Assunció pel retor D.Miguel Zaragozà i Barber. Els seus germans eren: Teresa, Pepica, Pilar, Trinidad i Amparo. Salvador va estudiar els seus primers cursos, el bachillerat elemental, en el colege dels Salesians, a on estudiaven molts chiquets i jóvens de Benimaclet; va iniciar els estudis de bachillerat superior en el colege dels Jesuïtes pero, en ser expulsats d'Espanya en proclamar-se la Segona República, va tindre que acabar els estudis en els Maristes de la Ciutat de Valéncia.

Acabats els seus estudis va tindre que complir en el Servici Militar i va ser destinat al batalló d'infanteria en Pamplona. A l'iniciar-se la Guerra Civil es troba en esta ciutat i contínua la seua milícia com a enfermer fins que finalisa en l'any 1939 i torna a la seua casa familiar.

Durant aquells anys, el seu pare que havia segut Alcalde de Benimaclet, és encarcerat a l'inici de la lluita, primer en la presó Model de Valéncia i posteriorment va ser portat a la presó de Totana a on no pogué ser visitat per part la seua família. A l'inici de l'any 1939 el seu pare torna a la casa familiar.


Finalisada la Guerra Civil, la família treballà per recuperar la propietat dels terrenys de l'antiga Cooperativa Agrícola de Sant Josep que varen ser expropiats en el temps del Govern republicà. En estos terrenys es va ubicar lo que se coneixeria com a Patronat Parroquial. (cantó de baró de San Petrillo en Leonor Jovani). Els terrenys circundants perteneixien e la familia Almenar.
4


Barri de Mascarell (Benimaclet)
Els terrenys del Patronat varen ser venuts a la Cooperativa Agrícola de Sant Josep, entitat civil que ajudava als llauradors de Benimaclet. Esta entitat va atendre tots els desijos dels llauradors, tant els jurídics com els econòmics, tant els culturals com els recreatius, i per a això es varen fer grans accions com la construcció del cridat Barri de Mascarell, menudes casetes ajardinades entre lo que hui és Emili Baró i Vicent Zaragozà, al costat de l'estació de metro-tramvia Benimaclet, i atres edificacions que facilitaren l'accés a la vivenda a molts benimacleters.

Cooperativa de Consum la Prosperitat
A part del Patronat i la construcció de vivendes socials, la Cooperativa comença a gestionar la “Obra de Consum la Prosperitat”, ubicada en lo que hui és Emili Baró i Manuel Castellano, esta entitat facilitava a preus més econòmics aliments bàsics. Amés en els locals superiors es va cedir per a un centre educatiu on donà classe el mestre Carles Salvador durant molts anys (conegudes con les escoles de la Cooperativa.)



En 1966 falta Don Miguel Cuenca i Tramoyeres, alcalde de Benimaclet i Salvador és nomenat per a ocupar el seu lloc. Va realisar una gran llabor, que va acabar, tristament, en la desaparició de la Alcaldia de Benimaclet, passant a convertir-se en un districte més de la gran ciutat. Benimaclet li va dedicar un carrer perpendicular a Emili Baró i Dolores Marqués.

domingo, 15 de enero de 2017

¿Per qué Benimaclet té un carrer dedicat a Frédéric Mistral?

¿PER QUÉ BENIMACLET TÉ UN CARRER DEDICAT A FRÉDÉRIC MISTRAL?



Frédéric Mistral (Maillane -França, 1830 - 1914) Poeta francés en llengua provençal (occitana), fundador del moviment que va tractar de tornar el seu antic esplendor a la llengua i a la lliteratura provençal.
Fill d'uns modests terratinents, va fer els seus estudis en el Colege Real d'Avinyó; va seguir els cursos de Dret de la Facultat d'Aix, on es va llicenciar en 1851. Ya en els anys de colegial traduïa al provençal els Salms penitencials i havia travat amistat en un passant, Joseph Roumanille, que somiava en restituir les seues patents de noblea a la llengua provençal, proscrita des del segle XVI.
Decidit a no abandonar la facenda del seu pare, va mamprendre, en 1851, despuix d'algunes bones tentatives poètiques, la composició d'una epopeya, Mireya, que no es publicaria fins a prou anys més tart. Li unien relacions d'amistat i bon veïnat en jóvens intelectuals, apassionats també per la renaixença de la lliteratura provençal, i especialment en Théodore Aubanel.
En 1854, festa de Santa Estrela, Mistral, Roumanille, Aubanel i quatre lliterats més de llengua provençal es varen reunir en una casa de les rodalies de Gadagne i varen decidir fundar una escola lliterària. Ad este propòsit recorda Mistral un fragment d'una obra de Sant Anselm, en el que evoca "als sèt felibre de la llei" que discutixen en el Temple en Jesús. Bateja als sèt companyers en el nom de "felibre", paraula de la que no es coneix en exactitut l'etimologia ni el significat. El "felibridge" va adoptar el sèt com a número sagrat, Santa Estrela com a patrona i Mistral va jurar escriure la
seua "llei".

Colabora activament en la Armana provençau, recopilació anual del grup, i mamprén un vast treball llingüístic i lexicogràfic, que acabarà en 1878 en la publicació, a expenses seues, del Tresor dóu Felibridge, complet diccionari provençal-francés.
Mireia, llegida finalment en públic en Marsella en 1858, impresa en 1859 per Roumanille i elogiada per Lamartine, va alcançar un gran èxit, fins i tot en París, èxit que es va accentuar més encara quan en 1864, Gounod, en la colaboració del propi Mistral, va extraure d'ella el tema d'una òpera. En 1867 va publicar Calendal.
1876 va ser un any especialment important per a Mistral: va publicar en el títul Les illes d'or una recopilació de totes les poesies compostes des de la seua joventut, i que en gran part conté lo millor de la seua obra.
En 1878, la seua popularitat havia reglotat àmpliament els llímits de Provença. En la simpatia de numerosos erudits en llengües romàniques, Mistral va aplegar fins i tot a pensar en una espècie de verdadera federació internacional del "felibridge", que aniria des de Portugal fins a Romania.

En 1906 va compartir en Echegaray el Premi Nobel (l'import del qual, 100.000 francs) va consagrar a la fundació en Arlés del "Museu Arlaten", on es pot trobar una completa Image de Provença: rústica, pastoril, marítima, fluvial, urbana, artesana i familiar.
Pero les festes dels "felibre" en Aix, en maig de 1913, varen significar una apoteosis per ad ell, i en octubre del mateix any, Raymond Poincaré va detindre prop de Maillane el seu tren presidencial per a visitar a Mistral i invitar-li a menjar en el propi vagó. Va morir d'un refredat en 1914.

Pero ¿per qué Benimaclet dedicà un carrer a Fédéric Mistral? En el Benimaclet dels anys 50 del segle XX convivien un bon número de poetes, escritors i ilustrats valencianistes. Uns anys abans s'havia dedicat una escultura a Mistral en Valéncia. En aquella ocasió Duran i Tortajada contà que acodí a una reunió de les Llengües d'Oc en Provença i allí Mistral va dir: “La llengua valenciana es una de las més dolces i amistoses de l'Imperi del Sol”. També Josep Maria Bayarri, poeta que vivia en Benimaclet se dedicà en aquell acte a exhortar a Mistral. S'envià un telegrama a la viuda del provençal que dia: “La ciutat de Valéncia acaba d’inaugurar un monument dedicat a la gloria de Mistral, cantor de la germana Provença, gran amic dels poetes valencians. En esta data i en nom de Valéncia, em complau adreçar respetuosa salutació a vos, a la familia del gran poeta, a la lluminosa Provença i a la República Francesa”

Homenage a Mistral en la Ciutat de Valéncia, presidit per la Real Senyera Valenciana, en 1933.

En aquell moment l'unitat de les llengües valenciana i occitana, hereteres del provençal que utilisaven els trobadors en l'Edat Mija, era el sentiment general entre els intelectuals valencians. Anys més tart, en l'aparició del fusterisme, tot este sentiment de germanor acabà obrint una época d'anexionisme a Catalunya i de donar l'esquena a Occitània.  

Les llegües occitanes que incloen els parlars del Sur de França, Valéncia, Balears i Catalunya.

miércoles, 11 de enero de 2017

L'última gran nevada en Benimaclet

L'ÚLTIMA GRAN NEVADA DE BENIMACLET


L'onze de giner de 1960 va nevar huit hores seguides sobre l'Horta de Valéncia. Va ser suficient per a blanquejar els carrers de la Ciutat de Valéncia i els poblets pròxims com Benimaclet. Des d'aquell 11 de giner de 1960 les bolves de neu no han tornat a quallar en el nostre poble, segons arreplega l'agència meteorològica. En els diaris del sendemà, 12 de giner, se contava que es varen interrompre els servicis d'aigua, gas, electricitat i telefonia a lo llarc de la jornada. Les fotografies que ilustraven les notícies pintaven una plaça de la Reina convertida en postal nadalenca. També es va suspendre la llínea d'autobús en Madrit i la del tren en Saragossa i els tramvies varen sofrir alteracions en els seus horaris.

L'horta valenciana, acostumada a un hivern més llauger, es va vore amenaçada per les baixes temperatures i la neu acumulada. La portada del periòdic va perpetuar aquell dia de la següent manera: "Els perills de les collites i els problemes que s'apreten darrere de la neu estan una miqueta oblidats quan la veem a ella cobrint la ciutat. I és que la poesia nos fa oblidar l'economia", resava el titular d'un periòdic valencià.

Despuix de 1960 han tornat a caure bolves de neu, pero sense quallar. Va ser en 1963, 1965, 1971, 1983 -en una intensa nevada general-, 1990, 2001, 2005 i el 28 de giner de 2006, quan la neu va alcançar les plages del Perelló, junt a l'Albufera de Valéncia.

I abans de 1960 es varen registrar unes atres tantes. La primera documentada consta en l'any 1543, el 18 de giner. Des d'aquell dia, són moltes les nevades que han caigut en la ciutat, pero les tres que descollen són de l'any 1885, 1946 i 1960.

El 17 de giner de 1885 una fotografia de l'actual plaça de l'Ajuntament mostra la llavors "Baixada de Sant Francesc" coberta de neu. Eixa image es conserva en el museu Sorolla de Madrit. L'observatori meteorològic va registrar -6 ºC i una neu acumulada de 25 centímetros.

El 16 de giner de 1946 va caure la primera gran nevada del sigle XX en Valéncia. "Tota la ciutat estava coberta per un mant blanc i els coches i tramvies oferien un aspecte tan pintoresc com a alegre", escrivia el croniste.


Hui presentem un vídeo de la nevada de 1960 en els carrers del poble de Benimaclet. El vídeo va ser gravat per la família Hurtado (Òptics) i recorre distints punts entre els que trobem la plaça de Benimaclet, el carrer Murta, l'Església,...


lunes, 9 de enero de 2017

Un dia en el vell Benimaclet

UN DIA EN EL VELL BENIMACLET


Es de nit, Benimaclet dorm baix un cel estrelat. Les veus cessen i la gen llauradora descansa en son llit. Eixos llauradors que es guanyen el pa de cada dia en el seu suor i deixant-se les costelles en la terra assaonada per les sequies de Vera. La brisa llevantina que arriba del Mediterraneu pega de ple en les cares tallades i morenes dels habitants de les barraques i alqueries de Benimaclet.




Ya es l'hora, el cant del gall anuncia l'arribada de l'enjorn. La mar blavosa es convertix en pur argent de llei i l'arena de la plaja comença a endaurar-se. Les gavines creuen el cel mig lila que va aclarint-se...
-Miquel, alçat!, que ya tens la malta apunt.
-Ya vaig dona, ya vaig.
-Che corre!. l'haca i la tartana t'esperen i els jornalers estan arribant.


Miquel es un bon llaurador, mima els seus terrenys i cuida ses collites. L'any passat guanya molts diners en els melons d'Alger, pero encara no ha vist un centim (¡ te que callar, perque aixina es la vida d'un llaurador!.


Mentres l'home va al camp, Ampar, sa dona, va al mercat del poble, es divendres i hi ha mes parades per poder regatejar emportar-se l'aliment per als seus. Ella, porta l'economia de la llar, i com a llauradora es conservadora i te que saber administrar els guanys. Quan la calor ofega, alla al migdia, Miquel decidix tornar-se'n a casa. La frescor de la barraca dona als inquilins un cert aire de benestar i de segur que no la canviarien per res del mon.
Ampar s'ha deixat el bollit a poc foc per a quan arribe ya estiga el dinar fet.
L'home fica la botija en la taula i les culleres i forquetes de fusta junt a les servilletes. sap que si ho fa despres de dinar tindrà com a recompensa una copa i un puro caliquenyo.
Despres de dinar. una bona becedeta baix l'ombra d'una figuera es el regal mes preat. Mentres l'home descansa la dona fa punt de gancho. Un gorret per al seu fill chicotet. Tonico.
Quan les fortes hores de Llorenç passen, Miquel torna a la llavor, ya li queda poc per finalisar la jornada...
-Ampar!, ya estic aci.
-¿Has vist a Toníco?
-No, no l'he vist.
I al acabar de dir estes paraules apereix Tonet en unes quantes granotes i cabotets, vol que son pare li faça un criadero. ¡fins que no lí'l faça no deixara d'encaboter-se (aixina son els chiquets).
Torna a estar Catalina en el cel i despres de sopar allipebre esgarrat. Ampar done les bones nits als fills i es gita. Dema es dissabte i sa llavor continua.
Ronquit per aci, ronquit per alla no deixen dormir a ningu, des de fora de la barraca es senten els ronquits, pero Ampar ya s'ha acostumat ¡no pot dormir si li falten els ronquits del seu home!. Estan molt units ¡res els podrà separar!.



Josep Puchades i Vicent (1994)

(Primer premi de narrativa jovenil de Lo Rat Penat)
Publicat en el llibre de Festes del Crist de Benimaclet de l'any 1994
Poble de Benimaclet