lunes, 21 de mayo de 2018

El Cottolengo de Benimaclet

COTTOLENGO DEL PARE ALEGRE

Benimaclet conta en una institució benèfica excepcional en els seus carrers, el Cottolengo del Pare Alegre. Jacint Alegre i Pujals (Terrassa, 1874 - Barcelona, 1930), el Pare Alegre, va ser un sacerdot jesuïta espanyol. Va ingressar en la Companyia de Jesús en 1892. Freqüentava els hospitals de Barcelona i es va donar conte de que els més pobres i necessitats estaven carents de respal institucional i d'assistència. Havia conegut l'obra de José Benito Cottolengo en Torí (Itàlia) i va voler crear una institució similar en Barcelona per a atendre este sector desafavorit de la Societat. Encara que va morir sense vore la casa oberta, el seu objectiu va ser portat a terme pels seus amics i en 1932, varen fundar el Cottolengo del Pare Alegre en Barcelona. En 1939 va ser fundada la congregació religiosa de les Germanes Servidores de Jesús en la finalitat d'atendre, seguint el carisma d'Alegre, les necessitats dels interns del Cottolengo.

En 1943 es va fundar el segon Cottolengo d'Espanya, en la Ciutat de Valéncia, en el carrer de Baix. El mal estat de l'edifici primer i la riuada de 1957 varen obligar a traslladar-se a un nou emplaçament, Benimaclet.

Els camps de llaurança en els que va recaure l'atenció per a edificar un nou Cottolengo estaven situats a les afores de Benimaclet, concretament en la hui denominada carrer Arquitecte Arnau en la part que donava junt a la via del "trenet" (hui tramvia), i molt prop de l'estació de Benimaclet. La porta principal del nou edifici se situaria front a la via (hui carrer Dr. Vicent Zaragozá) entre l'estació i el hui desaparegut barri de Santa Ana.

El nou emplaçament, a les afores de la ciutat, assegurava llum, aire i sol, i la carícia de l'oraget de l'horta que, recorria jardins, terrats i estàncies àmplies de l'edifici en benefici dels seus moradors: els malalts i la comunitat de religioses.

Adquirits els terrenys i cap al migdia d'un solejat dumenge primaveral, va tindre lloc l'acte de bendició i colocació de la primera pedra, acte que va revestir gran solemnitat i al que va assistir una molt notable concurrència de gent que no volia perdre-se el feliç acontenyiment en autoritats religioses i civils.



Les obres de fonamentació i alçada de murs no varen tardar en començar. Primer es va construir el pabelló per als malalts, els terrats que donaven al jardí i el menjador. La tràgica riuada de 1957, va aconsellar abandonar l'ara inhabitable edifici del carrer de Baix, on per situació prop del riu desbordat i pel seu nivell les aigües fangoses varen alcançar una considerable altura.

En l'actualitat, el Cottolengo del Pare Alegre de Benimaclet acull a prop 70 dònes majors, jóvens i chiquetes, que patixen discapacitats psíquiques i físiques i conten en escassos recursos econòmics.


Són ya casi 60 anys d'estància del Cottolengo en Benimaclet seguint o realisant la seua missió: acollir als els malalts més oblidats per la Societat. Una missió que es veu dificultada per un dels seus principis fundacionals “Volem viure penjats de Deu, a l'ampar de la seua Providència. Ell sap lo que necessitem.” Per això no tenen (ni demanen) subvencions i no demanen ni accepten res que siga frut de petició. És per això que moltes entitats valencianes com les falles celebren festivals benèfics per a la manutenció de l'Institució.

jueves, 10 de mayo de 2018

Brots de l'ànima d'Emili Baró

BROTS DE L'ÀNIMA



Dins del llibre "Manollet de poesies" d'Emili Baró trobem esta poesia dedicada a la trilogia jocfloralesca Patria, Fe i Amor; la Patria Valenciana, la fe catòlica i l'amor per la seua promesa. En "Brots per l'ànima" Baró expon estos conceptes de manera excepcional.







BROTS DE L'ANIMA


Invitació

¡Cantem, poetes! La Patria nostra
vol que resonen nostres cançons;
lloem ses giories ab versos lírics,
versos de vida, plens d'iluçións;
ses braves gestes, troços d'historia,
la fé sentida que tots portem
i l'amor nostre que es font de vida
vingau, poetes; ¡cantem, cantem!

Cant I - PATRIA

Salve, Patria llevantina,
bressol de mon pur amor,
com un raig de llum divina,
t'auria gloria m'il-lumina
tot pasat i esvenidor
En les fulles de ta historia
mon esperit s'alimentá,
i conserva ma memoria
de ta llum la fausta gloria
que, esplendent, t'auriolá.
I et veig encara, gojosa,
perfumada ab ton llorer
i entre ta vida gloriosa
veig projectarse, grandiosa,
la ombra del Palleter.
Veig ta corona enjoiada
ab los diamants mes fins,
veig ta Senyera barrada
i veig ta terra regada
per Ia sang dels saguntins.
I admirava la grandesa
de ton poble bó i sincer,
quan s'oposaba ab fieressa
que poguera ferte pressa
l'ambiçió d'un estranger
I com ta fama portaren
entre resplandors de llums,
tons fills que sempre t'honrarem;
com si de sa mare anaren
derramant flors i perfums!
Mare bona, mare santa,
mare de sants i guerrers,
mare d'un poble que canta,
abrúmá de gloria tanta
per els Jaumes i Ferrers.
Si mon ánima es domina,
entre tes págines d'or
dona-li el alé de vida;
Patria mehua benehida,
¡fes que et porte dins del cór!

Cant II - Fe

Ermiteta amagada
entre abres tants,
¡ta senzilla pobrea
m'ompli d'encants!
Díns de tu, pobra ermita,
la pau es veu;
¡sense luxes pomposos
es mes gran, Deu!
Van les portes obrint-se
per tot l'entorn;
ja comensa el dumenge,
clareja el jorn.
Campaneta que escampes
ton só d'argent,
¡com repiques alegre



cridant la gent!
Per sendetes florides
van acudint;
dones, xics i xiquetes,
tots van venínt.
Agüelets que's detenen
a cada pas,
i la neta els ajuda
portant del braç.
Dels tres tocs a la missa
finá el derrer;
l'ermiteta está plena
fins al carrer.
Tremolosos se senyen
els angelets;
¡que torbaes les xiques
i els fadrinets!
L'escolá, de l'almoina
ja pasa el plat,
per les ánimes prega
dels que han finat.
Quan la gent s'agenolla
no s'ou la véu,
son pit tres colps peguen
¡Alçen a Deu!
El vicari els predica
sana lliçó,
una mare acarona
al xic ploró.
Acabada la misa
ixen de dins,
a la porta fan rogle
tots els fadrins,
Van formant les parelles
d'enamorats,
els vellets van quedant-se
prou retrasats.
La quietud no es torbada,
dalt brilla el sol:
¡esta pau de l'ermita
dona un consol!
Ermiteta voltada
d'arbres gegants,
ta sencilla pobrea
m'ompli d'encants!

Cant III - Amor

Agüeleta, vullc contar-vos
lo que encara ningú sap;
sols a vós ho conte iaia,
que me sabrá perdonar.
Jo no sé qué és lo que em pasa,
que a estones estic torbá:
qué sera aço que tinc iaia,
¿que jo no me sé explicar?
Jo sent dins de] pit una ánsia
que fins huí, no tinguí mai,
com si fóra una llum nova
que em volguera allumenar.
La sent des d'aquell migdía
quant anava cap al camp,
a dur el dinar al pare
que estava ab los meus germans.
Prop de la fonteta clara,
la cançó vaig escoltar
d'un fadrinet que em mirava
mentres seguía llaurant.
Deixá a l'ombra de la parra
les eines del seu treball,



i acostant-se prop de mi,
amorós em va parlar.
Em va dir que sóc bonica,
que tinc els ulls de cel blau,
que és ma boca roig clavell,
com una gota de sang.
Que em volía per honesta,
per mon humil castedat,
que ab mi seria feliç...
que sempre em voldría tant.
I senyalant l'alquería
de sos pares, me jurá
que davant l'altar de Déu
s'uniríem ab sant llaç
i em faría un niu d'amor
ple de gesmilers voltat!...
Jo l'oía vergonyosa,
jo l'escoltava plorant,
encesa com una rosa
que esclata pel mes de maig.
Ai, iaia. no sé que dirvos;
vós em sabreu perdonar,
pero des d'aquell migdía
que el fadrinet em parlá;
sembla que em sonriu la vida
i em pareix el cel més blau,
i en mon cór naix, clara i bella
una llum nova radiant.
I sent una ansia de viure,
d'estar alegre i cantar,
i a l'ensemps el ulls m'eixugue
plorant de felicitat.
¡Iaia, que siga de veres
lo que el fadrí em va parlar!
que no s'apague l'amor
que aquell migdía em jurá,
puix si en paraules boniques
mon cor vullguera enganyar,
¡ai, iaia!, me moriría,
perque jo... ¡També el vullc tant!

Emili Baro i Bori

lunes, 7 de mayo de 2018

Benimaclet en Les Trobes de Mossen Febrer

BENIMACLET EN LES TROBES DE MOSSEN FEBRER


Les Trobes de Mossen Febrer en que tracta dels llinatges de la conquista de la Ciutat de Valencia e son Regne...” és un llibre publicat en el segle XVII i fa un repàs pels llinages dels conquistadors de la Ciutat de Valéncia i el seu Regne. L'autoria del llibre no està clara. Encara que el llibre diu estar escrit per un tal Mossen Febrer i dedicat al Rei Pere III d'Aragó, fill de Jaume I el Conquistador, tot apunta a que va ser Onofre Esquerdo.

Esquerdo va ser un gran genealogiste valencià del segle XVII. En 1631, intentà ser admés com a familiar en l'Inquisició valenciana; l'expedient de purea de sanc va ser consultat per V. Ximeno i va poder constatar els primers indicis de la falsetat comesa per Esquerdo sobre la polèmica obra: “Les Trobes dels llinages de Valéncia”, composició en vers atribuïda a un inexistent mossén Jaume Febrer. Esquerdo va intentar adscriure-la en l'haver d'un tal Jaume Esquerra, hipotètic antepassat seu, pero tant Ximeno com el Pare J. Rodríguez, en el sigle XVIII, ya varen dubtar de la veracitat de tal atribució. Lo que no es va saber fins al sigle XX és que el llibre, en realitat, era obra del propi Esquerdo. No es pot certificar exactament si l'obra tenia com a objecte el pur engany, o si per contra (lo que sembla provable), es va tractar d'un joc entre erudits. El cas és que l'historiografia posterior, va tindre com a verdaderes “Les Trobes”, de tal forma que hi ha molt pocs estudis genealògics que no les incloguen com a font per a l'estudi de la noblea valenciana.

La “Troba” 223 se dedica a “Gelacian de Espejo” un cavaller de Navarra que, segons l'autor, va intervindre en la Conquista de Valéncia matant a sis morets en el castell de Xérica. El Rei Jaume I li va concedir no pagar dret de lo guanyat en la guerra ni de lo venut en Benimaclet.

Encara que s'ha comprovat que l'obra és completament una imaginació d'Onofre Esquerdo, és curiòs que nomene a Benimaclet entre els seus versos.


GELACIAN DE ESPEJO
TROBA CCXXIII.
Gelacian de Espejo, Caballer Navarro,
Un Grifo, de vert pinta en son escut,
Sobre camp de argent. Fonch home bizarro,
Puix â deu Morets ell sabé dar marro,
Matantne los sis, allà junt la azut
Del Castell de Xèrica, que en celada estaben
E per esta, acciò obtingué mercet
Del Rey vostron Pare, quant ya sen tornaben
Ell è sos dos fills, de lo que portaben
Guanyat de la guerra, no pagasen dret,
Ni del que han venut en Benimaclet,



Gelacian de Espejo, Caballero Navarro, pintaba en su escudo un Grifo verde, sobre campo de plata, Fue muy valeroso , pues caminando hácia el Castillo de Xèrica , mató seis Moros, que le esperaban emboscados cerca del azud , cuya accio a le recompensò el Rey D. Jayme : quando se retiraban èl y sus hijos, concedièndoles franquicia de derechos, así de lo que habian adquirido en la guerra, como de la hacienda que vendieron en Benimaclet,

domingo, 6 de mayo de 2018

viernes, 4 de mayo de 2018

Creus de Maig 2018

 LES CREUS DE MAIG EN BENIMACLET

Creu de Maig 2018 (Parròquia)
La Festa de les creus o també nomenada Creu de Maig se celebra el 3 de maig. Pareixen tindre el seu orige en la troballa per Santa Elena de la creu a on va morir Crist, pero algunes fonts diuen que l'arraïlà de la festa prové de certes celebracions dels romans.

L'història, és una miqueta llegendària, narra com en l'emperador romà Constantí I el Gran, en el sext any del seu regnat, s'enfrontà contra els bàrbars a la vora del Danubi, en una batalla la victòria que es creïa impossible a causa de la magnitut de l'eixèrcit enemic. Una nit Constantí té una visió en el cel en que se li va aparéixer brillant la Creu de Crist i damunt d'ella unes paraules, "In hoc signe vincis" (En este senyal venceràs).


L'emperador va fer construir una Creu i la va posar davant del seu eixèrcit i llavors va véncer sense dificultat a la multitut enemiga. De volta a la ciutat, averiguant el significat de la Creu, Constantí es va fer batejar en la religió cristiana i va manar edificar iglésies. De seguida va enviar a sa mare, Santa Elena, a Jerusalem a la busca de la verdadera Creu de Crist.

Una vegada en la ciutat sagrada, Elena va manar cridar als més sabis sacerdots i va conseguir trobar el lloc a on es trobava la Creu, pero no estava sola. En la montanya Calvari, a on la tradició situava la mort de Crist, va trobar tres fustes ensanguinades ocultes i per a descobrir quina era la verdadera creu a on va morir Crist, va colocar una a una les creus sobre persones malaltes, i inclús morts, que es curaven o resucitaven al tocar la creu que havia segut la de Crist. A partir d'ací naix la veneració a la Santa Creu, ya que Santa Elena va morir pregant a tots els que creuen en Crist que celebraren la commemoració del dia en que fon trobada la Creu.

En la ciutat de Valéncia es fa un concurs de Creus de Maig, organisat per Lo Rat Penat, des de principis del sigle XX i en les últimes edicions ha superat el centenar de participants i en ell participen des de fa anys algunes associacions del nostre poble.

En Benimaclet se coloquen creus de Maig en:

- l'Església Parroquial de l'Assunció de Nostra Senyora, en la Plaça de Benimaclet.

- I per part de la Falla Els Jovenils, en l'encreuament entre l'Avinguda de Valladolit i Masquefa (enguany està fòra de concurs per no estar feta de flor natural). 

- A banda, fòra de concurs, en el Colege Sagrada Família.

miércoles, 2 de mayo de 2018

La Capella del Crist


LA CAPELLA DEL CRIST DE BENIMACLET

La Capella del Santíssim Crist de la Providència de Benimaclet és una de les obres religioses més importants del segle XX en el nostre poble.

L'advocació del Crist de la Providència era venerada en Benimaclet des de fea més de 100 anys. Una part del poble desijava la construcció d'una capella per al Crist dins del temple parroquial. En els anys 80 l'idea anà guanyant adaptes i l'espenta de l'anterior retor, Juan Luis Orquín, es va posar la primera pedra el 28 de Juliol de 1988.

Se va constituir una Junta Rectora pro-construcció de la Capella en la que destacaven benimacleters com: Manuel Laguarda Cubells, Lluis Bellver Traver, Salvador Cuenca Albert, José Maria Ciurana Laguarda, Miguel Sanchis Hueso, Francisco Greses Almenar, Juan Panach Farinós, Ramon Maties, Enrique Verdeguer, Juan Antonio Montoliu, Ricardo Roig, Fernando Belenguer, Juan Castelló, Benjamin Tudela, Salvador Torres...

       

Es va triar per a la seua construcció la planta baixa de l'antiga Casa Abadia, l'antiga vivenda del retor de Benimaclet, anexa a l'edifici parroquial, que es trobava en desús pel seu mal estat.

La construcció de la Capella va ser dirigida pel mestre benimacler Josep Monros Farinós, que va amprar l'estil neorromànic per ser considerat el més creent, sincer i el de major espiritualitat per haver naixcut del mateix poble per i per a Deu. També se va triar este estil per ser més adequat per a entendre la paraula de Deu. Aixina que el propi estil de la capella és el neorromànic, la planta que es configura té forma de trapezi. Es configuren dos vidrieres emplomades que simbolisen els dos sols mitològics, relacionats en les dos llums més importants del cristianisme, la llum del Pare i la del Fill.

L'estructura que concernix a la Capella, se situa al costat dret de la nau central. La construcció d'este espai va necessitar mils de quilos de pedra, pero no es va usar argamasa per a unir els distints blocs, els sellars estan montats uns damunt d'uns atres, es coloquen “al buit”, seguint la llei d'aplome i nivell, en una separació d'una junta oberta entre ells, que assentats sobre menudes làmines de plom, favoriran el seu assentament posterior.

Un gran fris tanca tot el perímetro de l'obra, uns anells que subjecta totes les pedres sobre un gran suncho que en acer inoxidable subjecta les pedres sobre una doble paret formada per rajoles, busques i cuixeres. Les creus que es graven en el fris, representen els màrtirs de l'Iglésia Catòlica. Per a poder subjectar l'artesanat se situen uns voltons de ferro formada en doble “T”, que pintaren en pintura ignífuga.

Les pedres que componen la construcció, varen ser extretes de les pedreres d'Ulldecona, que varen ser arrancades en blocs de 1’65 x 0’90 x 0’75 metros, entre atres mesures que exigia el proyecte. Posteriorment es varen tallar les peces necessàries per als pilars, archivoltes, arcs i murs de la paret, i també es va realisar el solat i l'escaló de l'escala.

El sostre de la capella està realisat en fustes oloroses, que són les següents: la sabina, el cedre, el sàndal, la ginebrera, la mobila vella i l'anouer espanyol. La particularitat d'estes fustes és que tenen un alt grau d'incorruptibilitat i permeten un tall suau i fi a l'hora de ser tallades.

Totes elles completaran l'artesonat que decorarà el sostre de la capella. Este sostre completa l'ampliació de la capella, que va ser construïda per a poder albergar a tots els fidels de la comunitat i ser un lloc d'oració i cult en l'ajuda de l'escultura de Crist i el crucifix de l'altar.

L'artesonat de fusta del sostre va supondre un gran reembós per a la comunitat i el dur treball que supon trobar aquells materials adequats per a la seua realisació i un bon mestre que els treball. Esta part és la que va ocupar major temps de treball, ya que l'ampliació arquitectònica, gràcies a l'evolució en la construcció, va ocupar el menor temps possible.

Durant cinc anys es va allargar la construcció de la Capella del Crist. En ella es varen utilisar més de 183 metros cúbics de pedra calisa, 23425 taulells, 90.000 Kg d'arenes, 75.000 Kg de ferrages, 111.000 kg de fusta, 26 metros quadrats de vidrieres, 500 Kg de pintures, 675 metros de cablejat... Respecte a la mà d'obra d'obreria se necessitaren 98.400 hores (2480 dies), d'artesanat 61.500 hores, de dibuixos i direcció 7380 i d'atres oficis 118.320 hores.

El 2 de Maig de 1993 va ser beneïda la Capella per l'Arquebisbe de Valéncia, Agustí Garcia-Gasco, en la presència del retor Juan Luis Orquín i l'alcaldesa de Valéncia, Rita Barberà, en l'assistència del poble de Benimaclet.



Poble de Benimaclet